La sala 2 d’Apolo és plena de paper de bombolles. Els instruments estàn tapats, el públic protegit, i les emocions a flor de pell. Erem molts els que estavem nerviosos com si haguéssim de sortir a cantar nosaltres mateixos, i la fragilitat de la sala es trenca quan les llums s’apaguen i s’encén la pantalla.
“¿Por qué no envolví lo nuestro en papel de burbujas para que no se rompiera? ¿Por qué lo dejé marchitar como las flores y caer con las hojas? Tengo que intentar dejar de solucionar cosas que no tienen solución. Pero ese pensamiento que tengo que te nombra de vez en cuando no puedo dejarlo marchar, porque es lo único que nos une y sin él lo nuestro desaparece para siempre. Tengo a mi lado gente que me quiere y estoy más pendiente de quien no lo hace. Supongo que ya no me toca mirar atrás, me toca mirar al lado y dejar que otros terminen lo que tú y yo dejamos a medias.”
I comença el concert.
Xavibo ja havia vingut a Barcelona en aquesta mateixa gira, però després de llençar l’EP “Las burbujas del Cajón” ha decidit repetir en algunes ciutats. La capital catalana ha estat afortunada i ha aconseguit vendre totes les entrades per aquesta data. Ha presentat les cançons noves, però també hi ha hagut lloc per la nostàlgia. El públic sencer ha cantat cada paraula de la seva famosa ‘Paradójica’, que l’acompanya des de 2018. L’artista va filant una cançó rere l’altra i el públic passa de cantar ‘Todo se va’ (2019) a ‘No todo se va’ (2023). Però no tot són lamentacions.
En un concert de Xavibo es canta, es crida i és salta molt. No podia faltar l’energia de ‘Sensaciones’, la seva versió de ‘En que estrella estará’ o ‘Estoy cansado de estar triste’, col·laboració amb Walls, tot i que aquest no hagi pogut venir. De totes maneres, tenim convidats. Quan l’artista obre aquest calaix de bombolles apareix Victoria Goytea per cantar el seu senzill ‘Relámpago’, i GOMZ per cantar ‘Todo de mí’. L’escenari també rep la visita de Suu per cantar, com ja és tradició, ‘Sense tu’.
Cançó rere cançó va avançant en la seva trajectòria professional i de sobte es para el concert; el cantant té un mòbil a la mà. En Xavibo escriu, i com es pot apreciar en les seves lletres, li agrada la poesia. Ens llegeix un poema que ha escrit ell sobre l’amor i la por, i com aquests no són contraris, ja que no pot entendre’n un sense l’altre. L’amor és témer i ell n’és ple, de por. “Así que estos miedos son vuestros.” Amb aquest poema introdueix “estos miedos son tuyos” una de les cançons preferides del públic i jo m’hi he d’incloure perquè la tinc tatuada al braç.
Xavibo marxa de l’escenari però torna per cantar ‘Besos en la nariz’ un dels seus èxits més recents i ‘Todo azul’ una de les preferides del públic. L’aplaudiment és llarg i el públic li demana que no marxi “pero no puedo hacer un concierto de cinco horas tampoco”. Ens dona les gràcies moltes vegades per escoltar-lo, per ser allà, per fer-lo arribar on és avui i per ser-hi sempre.
Gràcies a tu, Xavi. Esperem que tornis a Barcelona ben aviat.
