Les primeres vegades sempre són especials i la d’ahir tenia aquell punt d’emoció i d’imaginar-se com seria, si m’agradaria, si em deixaria amb ganes de més, si l’expectativa era més gran de la que realment seria…
Al final una mica de tot. Sensacions diferents depenent del moment. Per exemple, decepció de veure tan poc públic per gaudir de dos directes amb músics amb tant de talent. Què passava? Era pont i la gent havia marxat? No cridava prou l’atenció de la gran massa? Sigui com sigui les mil i escaig de persones que érem al Guíxols Arena teníem ganes de passar-ho bé i crec que la majoria de gent (jo inclòs) va marxar amb una cara de felicitat important.
Guillem Gisbert i els seus músics (Glòria Maurel, Arnau Grabolosa i Jordi Casadesús) van desplegar tot el seu minimalisme, que en alguns moments em va fer pensar si era adient pel tipus de lloc on ens trobàvem. M’ho imaginava més en un auditori, en un recinte més íntim i no en un pàrquing a l’aire lliure i amb unes butaques llunyanes que no creaven caliu, sinó tot el contrari.
Tot i la fredor de l’espai pel tipus d’espectacle que ofereix en Guillem Gisbert, molta gent va poder cantar i integrar-se al concert, a pesar que força gent del públic se’l va passar fent tertúlia de bar com si allò no anés amb ells. La sensació de: he vingut aquí a passar la nit i m’és igual que a l’escenari hi hagi un talent enorme oferint un recital notable, que és més important comentar amb els amics la darrera xafarderia de l’amic de torn.
El concert va tenir moments més àlgids que altres, destacant sobretot el moment de l’aparició de La Ludwig Band per interpretar ‘Les aventures del general Lluna’, que és la meva cançó preferida del disc. El final van baixar entre el públic va acabar el directe envoltats dels fidels que tenien ganes de passar-ho bé i escoltar el concert.
La gran sorpresa va arribar amb La Ludwig Band. Molta gent m’havia parlat del seu brutal directe, però encara mai havia pogut veure’ls en directe. I he de dir que des del primer instant vaig saber que seria un concert especial, que em tornaria addicte al grup i que voldria veure’ls moltes més vegades en directe. Pel magnetisme, per la posada en escena, pel talent, per les cançons. Podria dir infinitat de qualitats i no acabaria mai.
Però s’hi ha de voler entrar, s’ha de deixar de banda els complexos i les tonteries que portem a sobre i gaudir de l’espectacle, dels moments on el grup de Quim Carandell es deixa anar més i baixa a continuar el concert entremig dels seus seguidors, on els mires a la cara i veus la mateixa felicitat que tu, on comproves com gaudeixen fent el que fan, que cada concert és únic i diferent, on cada moment és aquell i l’hem de gaudir al màxim.
El concert acabava a la una de la matinada i ho feia amb la sensació que havia sigut una nit d’aquelles que trigarem a oblidar. Un concert en família, ja que tant Guillem Gisbert com La Ludwig Band es mereixen molt més que 1.000 persones al davant. Potser no era la nit, potser no era el lloc, però els que hi érem sabem el que vam viure i com d’especial va ser aquella primera nit.
View this post on Instagram
