És fort això d’Els Amics de les Arts. Quantes vegades els hauré vist en directe ja? He perdut el compte. I segurament si ara em diguessin d’anar-los a veure demà mateix no dubtaria ni un segon en dir que sí.
Era la primera vegada que actuaven al Teatre Victòria i s’hi havia d’anar. A dins del meu cap ressonaven titulars per la crònica: “Nit màgica d’Els Amics de les Arts”, “Victòria d’Els Amics de les Arts”. Però no volia caure en el titular fàcil i volia veure per on aniria el concert.
Un inici només a l’abast d’una ubicació com aquesta, permetia jugar amb l’enorme pantalla que hi havia a l’escenari, per projectar-hi tota classe d’imatges i vídeos i poder jugar una mica abans del concert, mentre acabaven d’arribar els més impuntuals.
Tot plegat s’ha iniciat amb un compte enrere que donava el tret de sortida d’una nit que no sabies com aniria, tot i que amb Els Amics pel mig sabies que no en sortires decebut.
El fet de fer un concert en un teatre podria semblar que el concert seria tranquil, d’aquells que mires des de la teva butaca, però s’ha de dir que no ha estat així i en la major part del concert, des del seu inici, la gent s’ha posat dempeus i ha ballat, cantant i vibrat amb totes les cançons del trio. Fins i tot les més recents, fet que ha provocat l’alegria i sorpresa del grup.
I és que la comunitat de seguidors d’Els Amics és molt fidel i des de fa una bona colla d’anys segueixen tot el que fan, mentre se’n sumen de nous. Aquest concert no n’era una excepció i entre el públic hi havia força gent que veien el grup per primer cop. Doncs quin bon dia per estrenar-se!
El grup ha repassat els seus dos últims discs “Alla on volia” i “Les paraules que triem no dir”, que han encaixat a la perfecció amb les més conegudes, fent que cançons recents com ‘La nit sembla que serà nostra’, ‘Citant Mercè Rodoreda’ o ‘Tothom es separa’, s’hagin convertit en nous clàssics les quals no t’imagines ja un concert sense elles, tal com ens passa amb ‘Louisiana o els camps de cotó’, ‘Jean Luc’ o ‘4-3-3’.
La nit ha tingut sorpreses com l’aparició des del públic del pianista Marco Mezquida, que ha estat escollit a l’atzar (quina casualitat!) per pujar a l’escenari i tocar ‘Louisiana’ i posteriorment la mencionada ‘4-3-3’.
També hi ha hagut aquell moment que en l’anterior gira agradava molt, on el grup tocava un reguitzell de cançons en format més acústic. En aquesta ocasió a més de poder escoltar ‘Per mars i muntanyes’ o ‘La merda se’ns menja’, també hem vist com el grup abandonava la sala pel passadís central i anava cap a fora el carrer a acabar la cançó, per posteriorment fer màgia i aparèixer sobre l’escenari. Segur que l’esperit d’El Mago Pop hi ha tingut a veure.
View this post on Instagram
