Els Amics de les Arts van omplir a vessar el Teatre Municipal de Girona, en la seva presentació al Festival Strenes. De fet, no un, sinó dos cops. Doblet pel grup que presentava el seu nou disc d’estudi “Les paraules que triem no dir” (Pistatxo Records, 2024) en un escenari que per ells és com casa: “Girona, estem molt contents, això ja és gairebé casa nostra!”, va exclamar Joan Enric Barceló al principi del concert. “No patiu, que farem cançons del nou disc però també clàssics de sempre”.
I la gràcia a més és que aquella nit precisament repetien dos cops al mateix escenari. Dues cites amb hores diferents que encetaven la gira del nou disc, però que realment “aquest és el primer concert i l’estrena de la gira, els que vindran després ja seran els segons!”, van voler dir en to de gràcia el grup.
La nit va ser una festa constant tot i que la primera part de la cita va ser la més calmada i nostàlgica de totes. Per molts, sigui per a bé sigui malament, les lletres dels Amics tenen la màgica capacitat d’emocionar, i aquella nit ja de primavera era ideal. ‘Ciència-Ficció’, ‘No ho entens’, ‘Reykjavík’, ‘Et vaig dir’, ‘Tots els homes d’Escòcia’ o ‘Louisiana o els camps de cotó’ van ser algunes que es van deixar escoltar al concert.
I la festa seguia amb ‘El seu gran hit’, ‘Tothom es separa’ i ‘4-3-3’. Un seguit de cançons que van ser capaces de fer aixecar el públic de les seves butaques per capgirar la platea en una pista de ball.
En definitiva, familiaritat, una més que excel·lent sintonia dalt de l’escenari, tendresa, i molta emoció. Va ser un directe impecable, tret d’algun error amb la melodia que els acompanyava i que Dani Alegret va saber solucionar al peu de la lletra. Els Amics de les Arts van saber capgirar Girona d’aquella manera que pocs saben fer i molts saben gaudir, tot i ser comprensius, alegres, festius, i tenir ganes de jugar-s’ho tot a una (o a dues, pel doblet de la nit) i a voler jugar amb elefants imaginaris per crear ratllades o expectatives. Però bé, tot el que va passar allà dins s’hi va quedar per recordar, més enllà d’algunes paraules que al final van triar no dir.
