Tots tenim la llista d’artistes que ens agradaria viure en directe, d’aquells que ens agradaria que ens regalessin la seva veu més sincera en l’estat més pur.
La Judit Neddermann per mi n’era una d’elles fins que vaig tenir l’oportunitat d’anar al concert que va fer el passat 1 d’abril a l’Auditori de Girona.
Sempre és estrany anar a concerts de “prepresentació” d’un disc perquè abans d’entrar ets conscient que no sabràs cantar gairebé cap de les lletres, però, tot i això, aquesta incertesa em va fer entrar a la sala amb moltes més ganes de sentir la nova música de la Judit.
L’escenografia ja era increïble i en el moment que va entrar ella a l’escenari seguit d’un mar d’aplaudiments i va interpretar el primer tema em vaig adonar que em seria impossible ser objectiva a l’escriure una crítica del concert; aquesta noia té realment una veu privilegiada.
Va ser a continuació quan va revelar tant el títol com la lletra de cada una de les cançons que formen el seu nou treball “Lar”.
Aproximadament un mínim de 12 músics van passar per l’escenari de l’Auditori acompanyant la cantat de Vilassar de Mar, des dels percussionistes, passant per les meravelloses segones veus de la Nerea i el Nacho, artistes convidats/convidades, guitarristes (Dario Barroso i Pau Figueras), Isaac Coll al baix, el pianista Kquimi Saigi, el bateria Arnau Figueres. Entre ells hi va haver “solos” a destacar encara que sens dubte em quedo amb la delicadesa dels percussionistes al tocar els instruments, em van deixar realment fascinada.
La primera part del concert va seguir un ordre marcat pel del mateix disc intercalant un parell de temes antics com és “Ocells”. La mateixa Judit va dir “no sé si us n’adoneu, però ara estem buscant la llum” i és que mentre ella cantava temes com “Llum el cel”, els músics quedaven envoltats d’un núvol de boira i ella era il·luminada per una escletxa de claror, agraïa la vida.
Crec que vaig viure una de les sensacions més gratificants, però alhora contradictòries perquè moria de ganes de tancar els ulls i deixar-me emportar per la seva veu acompanyada dels instruments, però a la vegada desitjava deixar de parpellejar per no perdre’m cap dels lents moviments de la relaxant coreografia que acompanyava cada una de les cançons i que et feien dubtar de si era ella ballant o tu flotant entre la seva veu angelical.
Un cop toquem el cel, la sala s’il·lumina de vermell i la Judit assegura passar per un dels moments més bonica de la seva vida, ens diu que està molt bé en tots els sentits i que això es veu reflectit en el disc. És llavors quan arribem ni més ni menys que a la segona part del concert on ens trobem amb una Judit enamorada parlant d’amor en temes com “Primavera” i dedicant “Tu” a qui mor de ganes de continuar compartint la vida.
Després de l’amor, arriba la nostàlgia perquè després de demanar la pau al món amb el tema “Pau”, la Judit recorda com va ser la seva primera vegada al festival Strenes i com des de llavors, després de deu anys de carrera, no només segueix aquí sinó que cada any en sales més grans i amb més públic. I ens ho agraeix acabant amb quatre temes anteriors al disc recordant els orígens dels seus projectes.
Una de les coses que no m’agradaria passar per alt és el fet que mirant el públic que m’envoltava, em vaig adonar que era de les úniques noies de menys de vint anys (deixant de banda els nens que acompanyaven els pares). Amb això vull dir que tinc la sensació que s’està prioritzant per complet sentir veus tunejades i inhumanes a passar un dissabte assegut en un auditori i sentir la veu completament despullada d’un artista. Suposo que són maneres d’entendre la música però em sorprèn.
Acabaré com he començat, tots tenim aquella llista d’artistes a veure en directe, però a mi avui m’agradaria recomanar-vos escriure-hi la Judit Neddermann.
