Feia quatre anys que Melendi no omplia el Palau Sant Jordi tal com ho va fer aquest 1 d’octubre al vespre. Aquell 20 de desembre de 2018, el món encara no havia passat per una pandèmia mundial, i congregar 18.000 persones en un recinte tancat era una cosa gairebé rutinària pels grans artistes. Ben segur que quan Melendi va sortir a l’escenari d’un Palau Sant Jordi a vessar de veus corejant el seu nom va tornar a sentir-se com a la prepandèmia, aquells temps en què ‘coronavirus’ ens hagués sonat a escàndol d’alguna casa reial i en què amb prou feines sabíem el que era una mascareta.
El nou treball de l’artista, ‘Likes i cicatrices‘, va impregnar en certa manera les més de dues hores d’espectacle. No ho va fer tant per la quantitat de cançons de l’àlbum cantades (només el seu duet amb Aitana, ‘La Electricidad‘; a més de la cançó de nom igual al disc) sinó pel missatge que Melendi va voler transmetre en els seus característics discursos d’entre cançó i cançó, molt lligat a aprofitar que s’ha acabat la “travessia pel desert” que va implicar la pandèmia per tornar-nos a mirar les cares, fugint de la toxicitat de les xarxes socials i cridant a gaudir i cuidar la vida. Era una constant que el cantant demanés als tècnics de llums que il·luminessin el públic present a la pista del Sant Jordi precisament per mirar les persones a la cara i poder apreciar genuïnament les seves expressions facials.
La cançó que va obrir la nit, ‘Likes i Cicatrices‘, va encetar un espectacle marcat per la voluntat d’aplicar el missatge que el públic escoltaria i aplaudiria fervorosament potenciant una interacció amb el públic considerable. A més de preguntar al públic que quantes parelles estables havien tingut a la vida, Melendi va atrevir-se a convidar a una persona del públic a cantar una cançó amb ell dalt de l’escenari. Això sí, sense deixar de parlar de vostè als seus fans en cap moment. És innegable que gran part del show va ser una gran mirada enrere a l’ampla discografia del cantant asturià. No van faltar cançons ja clàssiques de la música espanyola com ‘Cheque al portamor‘ o ‘Tu jardín con enanitos‘, cançó que va posar tot el pavelló dempeus amb un mar de flaixos; moltes de les quals cantades amb la inestimable ajuda de Neus Ferri.
Un dels senzills més celebrats de la nit va ser, de fet, un dels més antics que van sonar a Montjuïc aquell vespre: ‘Caminando por la vida’. Va cantar-la un Melendi radicalment diferent d’aquell jove que el 2005 aconseguia col·locar aquesta cançó als cervells de milions d’espanyols. Tot i abanderar la seva evolució musical però sobretot personal al llarg de tot el xou, Melendi no va voler-se’n oblidar dels seus orígens com a peça inseparable del que és avui dia com a artista i com a persona. El cantant que “no canta tan bé”, en paraules de Melendi, que tornava a Barcelona quatre anys després com a un artista madur i amb una extensíssima trajectòria musical.
