Diu la llegenda que Els Amics de les Arts havien de publicar un disc la passada primavera però que un virus maligne que va afectar a tot el planeta ho va impedir. I que el grup es va haver de reinventar i pensar què fer amb els mesos que tenia al davant. La mateixa llegenda que el trio es va treure de sota la màniga una gira acústica pel territori català que va fer feliços a centenars de persones que tenien ganes de llibertat, de música, de cultura i d’AMICS (en majúscula).
I que va arribar el dia A, el dia que els Amics finalment podien presentar les noves cançons en directe al costat dels seus companys de fatiga Pol Cruells i Ramon Aragall. I que la situació actual els va portar a fer no un, sinó dos concerts en un mateix dia, en un Auditori de la ciutat de Barcelona que tenia ganes d’aquella nit, ganes d’aguantar poc a la butaca i saltar, cantar i vibrar amb els Amics.
Com hem gaudit veient als @amicsdelesarts amb en @ramonaragall i en @polcruells! #elsenyalquesperaves pic.twitter.com/gaZbMu8C64
— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) October 16, 2020
La llegenda explica que aquell dia dos dels redactors de Primera Fila van anar als concerts, un a la primera sessió i l’altre a la segona, per allò de la distància de seguretat i tal. I que el primer que anomenarem Marc, va gaudir moltíssim amb les noves cançons, especialment amb ‘Juliol 1994’ que és la seva preferida i que va sonar de nassos en directe. La rondalla afegeix que es notava que el grup tenia ganes d’aquella nit, perquè se’ls veia molt concentrats i vibraven com mai, donant-ho absolutament tot i més a sobre l’escenari. En Marc també apunta que va poder tornar a escoltar amb tota la intensitat temes com ‘El seu gran hit’, ‘Les coses’, ‘4-3-3’, ‘Jean-Luc’ o ‘Louisiana i els camps de cotó’, on es veu que el públic va cantar a cappella durant una bona estona (adjuntem vídeo de cortesia).
Pell de gallina amb tot l’Auditori del Fòrum cantant a capella ‘Louisiana’ pic.twitter.com/fwRS8zmzuL
— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) October 16, 2020
En Marc diu que la nit (o tarda més aviat) estava resultant perfecta, que feia molt que esperava escoltar als Amics d’aquella manera, però que al moment dels bisos va comprovar que després de ‘El meu cos’ no sonava ‘Adéu’, la cançó que creia que hauria de sonar sempre i que això va ser l’únic ‘però’ d’un concert llegendari. Tot i això en Marc va marxar molt content i a fora es va trobar a l’altre redactor, que anomenarem Nil, que ja estava preparat per gaudir o no d’una nit molt esperada.
La llegenda diu que aquell concert havia de començar a dos quarts d’onze però que es va avançar una hora, com si fóssim a les Canàries o per culpa de les mesures sanitàries. Començaria amb els acords sincopats del piano de cua de Dani Alegret amb ‘No vam saber tornar’. Per fer evident començava una nova etapa d’Els amics de les Arts, la presentació d’un disc que seria un punt de no retorn.
Els cronistes de l’època asseguren que aquest era l’acte cultural amb més gent de tota la setmana. Un públic heterogeni i transversal, que tant li fa l’edat, el sexe o els gustos, la seva música captava les persones no per ser d’un temps o d’un lloc sinó per com els havia marcat les cançons. Una platea d’entusiastes que ho donava tot, escoltant atentament a les cançons de llagrimeta i saltant als grans hits.
Es diu que aquella nit Els Amics van posar en pràctica les grans habilitats apreses durant aquest –hipotètic– confinament. En Joan Enric Barceló va tocar els bongos a ‘Kokoschka‘, en canvi, en Ferran i en Dani van aprendre nous ritmes durant la pandèmia i els van aplicar en una versió de “latino para principiantes” del clàssic ‘4-3-3’. Algun van pensar que els extraterrestres havien capturat en Joan Enric quan va dir “un exèrcit d’estels m’ha vingut a buscar” en la cançó ‘Adéu’, la cançó que millor definia un disc de pèrdues.
‘El seu gran hit’ seria la que marcaria el final del concert, amb una lleugera modificació però, dient “hem vingut a robar-vos els homes” i no les dones –que estava gravat al disc. Ja ho van advertir, “hi ha coses que han canviat, però això del teatret dels bisos es manté”, així que aquesta no era l’última. Com el primer final, el del bis també va ser la cançó dance de l’últim disc, ‘El meu cos’, que va posar dempeus tot el públic.
Amb El meu cos ha acabat el primer dels dos concerts d’Els Amics de les Arts a Barcelona. pic.twitter.com/687rrDHfGS
— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) October 16, 2020
La història ens diu que Els Amics de les Arts es troben en un moment molt dolç: entre l’aclamació de públic i crítica per un disc rodó i el reconeixement d’una trajectòria treballada. Aquest disc és un punt i seguit en format trio d’un grup que continua enganxant a tothom que sent que canten a les seves vides.
