Molló, un poble a 10 quilòmetres de França i a 300 de Menorca. A priori, no seria l’espai idíl·lic per un menorquí d’arrel. En el marc del Festival de Música de la Vall de Camprodon, Cris Juanico ha presentat el seu nou espectacle Salpols, una perfecta conjunció entre “la mar” (sal) i terra endins (pols).
Cris Juanico presenta aquest espectacle lluny de la seva terra salada, inspirat en el Camí de cavalls de Menorca la música ens transporta en aquest viatge que de vegades s’acosta a l’interior i de vegades a la costa. És tot un abanderat de l’illa, de la seva gent, de la cultura, de la llengua, de la mar, de la muntanya… i el seu discurs és ple d’orgull illenc.
Els més modernets diran que Cris Juanico aposta per un unplugged, però realment és una proposta intimista, minimalista, traient els ornaments de les cançons i quedant-se amb l’essència on adopten una segona dimensió. Melodies en un format a duo: Joan Solà-Morales al contrabaix i Cris Juanico a la guitarra, el guitarró i la caixa de ritmes.
Un recull de cançons triades entre molts treballs de Ja t’ho diré i en solitari. Ha sonat ‘Pedres que rallen’, ‘Sé’ i ‘Loca Somera’ de l’àlbum “Pedres Que Rallen”. O ‘L’univers’ de “Dues pedres”. L’enyorança de la terra en els miratges de ‘Crec mirar’ i la dualitat del caràcter menorquí a ‘Mentre Veim Com Corre Es Temps’. I en aquest viatge a dues bandes també hi ha temps per tocar “cançons de fer camí”, aquelles que donen un impuls per tirar endavant com ‘Viu’, de l’últim projecte homònim, i ‘M’encanta’.
A les acaballes del concert ha recordat el risc de les professions en què es crea, reconeixent que sempre hi ha la por a equivocar-se en una societat que castiga l’error: “aquí si una cosa no funciona, tothom t’assenyala”. Va interpretar ‘Com un infant’ de l’àlbum “f(a)usta” precisament reivindica una mirada més infantil.
Un altre titular més contemporani i menys correcte podria ser: “Cris Juanico canta i la muntanya balla”. No és Irene Solà ni tampoc un filòleg de tuit polèmic però Juanico ha aconseguit arrencar un somriure a un públic que no dissimulava la satisfacció als ulls malgrat que les rialles eren tapades per les mascaretes. El cantautor gaudeix sobre l’escenari com el qui més, com si tingués una gran banda; ho dona tot, gaudeix i enganxa els assistents d’aquest bonrotllisme contagiós.
