Al Camp Nou s’hi ha viscut algunes nits màgiques en els darrers anys. El 5 a 0 contra el Madrid, la remuntada contra el PSG… tanmateix, aquest últim any el futbol no ha protagonitzat cap nit destacable. Afortunadament, pel bé de l’estadi, la Silvia Perez Cruz i en Marco Mezquida s’han encarregat de subministrar tota la màgia i l’emoció que l’esport no ha sabut donar, amb un sublim repertori en el que s’hi trobaven algunes de les cançons del seu darrer àlbum gravat al Japó; “MA”. El concert arribava de la mà del festival “Cruïlla XXS”, on artistes com el Kanka o el grup Sopa de Cabra havien tocat en el mateix escenari els anteriors dies.
La nit començava forta, sense presentacions ni miraments, quan Marco Mezquida ja interpretava el començament de “Estrela, Estrela”. Després de les primeres paraules d’inici, el concert prosseguia amb un repertori que incloïa tots els registres de Sílvia Pérez Cruz, acompanyats de la versatilitat al piano d’en Marco Mezquida. En diverses ocasions també s’incloïa una guitarra, i demostrava que la coordinació entre ells no només és present en veu i piano.
La vetllada finalitzava amb una versió del “No Surprises” de RadioHead i una del “Hallelujah” de Cohen amb lletra d’un poema de Lorca. Un final de repertori per deixar el Camp Nou commocionat després de dues hores intenses i emocionants, que et feia veure que la nova normalitat d’aquests dos artistes segueix en la mateixa línia que la vella.
Sens dubte, una de les claus de l’èxit d’aquest duo que començava ara fa 2 anys, i que s’ha consolidat enguany amb el llançament de l’àlbum “MA“, és la vertiginosa química que hi ha entre ells. Les mirades i els somriures enmig dels temes juntament amb les abraçades un cop finalitzades les cançons, demostren que aquesta parella està feta a mida dalt l’escenari. Aprofitant el paral·lelisme evident amb la ubicació del concert, Marco Mezquina es comparava amb Messi, quan sempre que se l’elogia recalca que res seria possible sense l’equip que té darrere. Una valenta comparació justificada després de l‘exhibició que es va produir a l’estadi.
La comoditat amb la qual s’hi trobaven sobre l’escenari també es plasmava en la complicitat amb la que es dirigien al públic. Uns discursos protagonitzats majoritàriament per Sílvia Pérez Cruz, que a mesura que anava passant el concert augmentaven de càrrega emocional. No hi van faltar reivindicacions respecte a la importància de no deixar de banda la cultura en aquests temps difícils, a més de criticar que existeixin tantes complicacions a l’hora de fer concerts i no altre tipus d’oci.
Un cop passada l’hora i mitja de concert va haver-hi 10 minuts en els quals es va produir un monòleg de tots dos, que feia oblidar que estaves a un concert seu i no a una terrassa xerrant amb ells. Paraules gratificants entre ells, així com l’explicació del “perquè” del disc i anècdotes relacionades amb el futbol van ser algunes de les coses que explicaven al públic amb total naturalitat. De fet, Marco Mezquida va haver de començar sense previ avís el següent tema, amb les primeres notes del “Chistus Factus” perquè Sílvia Pérez Cruz deixés de parlar i tornés a deixar el camp bocabadat.
En definitiva, una extraordinària vetllada que ens va fer veure com hem trobat a faltar els concerts durant la pandèmia a més de ratificar que Sílvia Pérez Cruz és una de les millors veus del país. Una exhibició que no va acabar en mocadorada, però que si va deixar l’estadi dempeus.
