La banda britànica post-punk Shame arribava aquest dilluns a la Sidecar disposats a no deixar ningú indiferent. Era el seu segon concert a Catalunya. Més o menys, per aquestes dates, just fa 1 any estaven tocant al Vida Festival.
Vam tenir l’oportunitat de xerrar una estona amb un dels guitarristes de la banda i ens va confessar que Barcelona, juntament amb Amsterdam és el lloc on més il·lusió els feia tocar. Arribaven a la ciutat després de recórrer tota Europa en la seva primera gira internacional. Cal comentar que tots els integrants de la banda tenen entre 20 i 21 anys, i són amics des de petits, cosa que fa encara més espectacular la seva trajectòria fins ara. En tan sols 3 anys han passat de començar a assajar i fer concerts locals, a viatjar per tot el món. Després de la gira europea se’n van a Canadà i a Estats Units on ja hi tenen admiradors.
El concert va començar amb l’actuació dels teloners RGV, que no van tenir gaire públic però van sorprendre als pocs espectadors que hi havia, sobretot gràcies a la potent veu de la seva cantant.
Shame van pujar a l’escenari a quarts de 10. L’energia que desprenia el cantant va animar de cop a tots els espectadors que portàvem més de mitja hora esperant. No van tocar ni 4 cançons que el cantant ja havia saltat al públic fent embogir la sala. Cap a la meitat del concert van tocar One Rizla, la cançó més coneguda de la banda, però realment no es va notar cap diferència amb la resta, ja que totes les cançons que tocaven el públic ho donava tot. Sense cap mena de dubte, està totalment justificat que aquesta banda formada per 5 nois joves tingui tant d’èxit.
A fora, quan xerràvem, ens van confessar que estan visquen un somni, i que són conscients de la sort que tenen de poder-se dedicar a això sent tant joves. Han trobat el seu estil propi i saben transmetre molt bé les seves cançons, tot i que, entre rialles, també ens van confessar que als seus pares no els hi agrada gaire la música que fan, però que s’hi van acostumant.
