Després de quinze anys, Sopa de Cabra tornava als escenaris amb noves cançons. I hi tornava amb força, il·lusió i com si mai n’haguessin baixat. El passat diumenge 17 van omplir el Liceu, on encara no havien tocat mai. Confessaven que: “No sabíem si ens hi voldrien, aquí, però si hi ha tocat la Pantoja també hi podem tocar nosaltres” i la realitat és que el van omplir de gom a gom convertint aquell vespre en una festa.
És un fet indubtable i innegable que el grup és ageneracional: s’hi podia veure des de matrimonis de setanta anys fins a gent jove, no tots majors d’edat, passant pel conseller de la Generalitat Santi Vila. Aquest, possiblement, és el mèrit i regal més preuat per a qualsevol músic. I és que tot i el silenci d’aquests quinze anys (en aquesta pausa s’han celebrat molt pocs concerts), la gent no els ha oblidat en absolut i segueix plorant, rient i volant amb les seves lletres. Tan lluny dels escenaris però tan a prop de tants cors.
És per això que el concert va ser una autèntica festa; per ells i pel públic. Tothom arribava a les portes del Liceu predisposat a cantar i sentir. L’espectacle -perquè va ser espectacular- va durar poc més de dues hores (que n’aprenguin!), amb la participació de Xarim Aresté i Joana Serrat com a convidats i la sensació contínua de retrobament de dos bons amics que, per circumstàncies de la vida, feia temps que no es veien. El Gran Teatre era ple de somriures. La felicitat, sempre contagiosa, va imperar en tot moment. Fins i tot les llums del Liceu somreien i, la més atrevida, guinyava l’ull.
Abans d’arrencar, els membres del grup pujaven a l’escenari entrant pel bell mig de la platea, entre aplaudiments i xiulets. No va faltar el crit de Gerard Quintana: “Bona nit, malparits!”. La primera cançó va ser del nou disc, ‘Cercles’, Dolços plans. El missatge no podia ser més adient per a l’ocasió: “Dolces vides, dolços plans”. Era el preludi d’una nit per a molts, memorable.
El grup va intercalar cançons del nou treball amb cançons que ja han passat a la història de la música catalana i que perduraran sempre: Si et quedes amb mi, Quan es faci fosc, Si et va bé, Els teus somnis, Sota una estrella, Seguirem somiant… Totes acompanyades d’una pantalla gegant rere d’ells que projectava diversos vídeos i ajudava a crear un ambient determinat, segons convingués d’acord amb el missatge del tema. I és que un altre dels mèrits de Sopa de Cabra és la capacitat per modular els sentiments del públic. El poden fer embogir, cantar i ballar i, en la següent cançó, remoure per dins i fer-li escapar unes llàgrimes. Gràcies, aquesta és la gràcia la vida.
El tram final del concert recordava a la traca final d’uns focs artificials: Cercles, Camins, El far del Sud, El boig de la ciutat, Podré tornar enrere, Mai trobaràs (acústica) i l’Empordà. Una combinació irresistible i màgica per a tots aquells seguidors del grup.
Un altre factor indispensable en aquestes dues hores va ser la interacció amb el públic. A tots els membres se’ls veia entregats, amb ganes de riure i fer broma amb les més de dues mil persones que aquella nit els acompanyàvem. Les reflexions de Quintana també eren claus. Breus, clares, concises, sinceres i directes. Ens convidava a enamorar-nos: “els científics afirmen que no podem estar sempre enamorats perquè petaríem. Doncs que petem tots!”; missatges subtils a la monarquia: “amb un príncep blau ja en tenim prou, no en volem pas cap més”; també al moment polític: “ho tenim a tocar! No ens calen líders, cadascú és el seu propi líder!”; record a David Bowie: “la nit abans l’escoltava i pensava: ‘què obscur, què endins’. Havia d’esperar l’endemà per entendre-ho. No m’ho podia creure. La seva música sempre ens acompanyarà”; i confidències tendres i personals que van remoure totes les ànimes del Gran Teatre: “a vegades fem tard. I per fer tard a vegades ni tan sols ens podem acomiadar. El meu pare, per exemple, estava molt malalt i vaig estar al seu costat. Un dia em vaig escapar a un acte sabent que l’endemà ja tornaria a estar amb ell. A mig acte, el telèfon va sonar. El papa ja marxava. I tant és que corris per agafar l’últim tren. Ja fas tard. I quan arribes, ja és massa tard i no hi és. El mateix va passar amb un amic. Em van trucar i em van dir que estava molt malalt, que ens deixava. ‘Vindré dilluns a veure’l sens falta’, vaig dir. I no hi va haver dilluns. Mai més va ser aquell dilluns.”
Gerard Quintana també bromejava explicant que quan es va començar a formar el grup, ell no havia de ser el cantant però que un dia, quan assajaven, va començar a cantar i tots li van dir: “Ei, i si et quedes una estona més?”. Ara sóc jo qui et diu a tu, Gerard, i qui us diu a tots: “Ei, i si us quedeu uns anys més?”. Pocs acords, poques lletres i pocs concerts fan sentir, vibrar i volar com ho fan els de Sopa de Cabra.
Seguim somiant amb Sopa de Cabra.
Seguim somiant amb Sopa de Cabra.
Fotos: Xavier Mercadé
Abraham Orriols
- Publicitat -
