Fidel a la meva passió pels nous projectes, quan fa unes setmanes m’assabentava que es preparava la primera edició del Flexo Festival, vaig començar a interessar-me. Només em va caldre saber que es volia unir il·lustracions amb la música d’en Pol Cruells, Sense Sal, Guillem Roma, Sr. Smizz i Nyandú per apuntar-me la fita a l’agenda, tot i saber que el primer concert estava previst a les 10.30am i que ens tocaria matinar força (tenim 1 hora quasi de camí).
El festival es celebra a l’Espai Cultural i Gastronòmic El Tarambana. El local és força gran i part de les taules han estat retirades per situar unes taules individuals de treball. L’espai que ocupen ha estat delimitat, només amb una corda, simplement envoltant-lo, cosa que ja dóna sensació de proximitat. El primer concert estava previst a les 10.30h però, per sort, les proves de so, el retarden uns minuts i ens dóna temps d’arribar sense problemes. El primer que em crida l’atenció és que a cada tauleta, hi ha un flexo diferent, per tant suposo que cada il·lustrador s’ha preocupat d’acondicionar el seu espai.
Són quarts d’onze i la càlida veu d’en Pol Cruells comença a sentir-se per la sala. Els seus Ràdio Edits (Right Here Right Now) semblen cobrar vida nota a nota, acord a acord, dibuix a dibuix. És el primer directe que escolto d’ell i acostumada a veure’l en segon pla amb els Amics de les arts, no puc evitar que em sorprengui una mica veure’l com protagonista però no puc tenir millors sensacions. El concert sembla acabar de començar però no és així, ja ha passat 1 hora i ja està recollint els instruments.
Durant tot el concert, els il·lustradors han posat imatges a la música i 3 càmeres han estat filmant detalls dels seus dibuixos que, barrejats amb imatges del concert, han estat projectant-se en la pantalla que hi ha darrere de l’escenari. La millor part d’estar en un festival de nova creació i amb els músics tan a prop és que puc parlar uns minuts amb ell i dir-li jo mateixa que l’actuació ha estat genial.
Els següents en actuar, són Sense Sal i no puc deixar de pensar que, amb un escenari tant reduït, igual tenen problemes situar-se. Les proves de so, s’escolten genial i per fi, comença l’actuació. El ritme i l’energia de les seves cançons semblen passejar-se de fulla en fulla, entre els llàpissos i els pinzells i ens fan recordar Algun lloc al món (Autoeditat). Cada vegada hi ha més gent i com ens han avisat que, la zona dels il·lustradors, tot i estar delimitada, està oberta a tothom perquè, en petits grups de 4 o 5 persones, puguin veure de prop les obres dels dibuixants, la gent es passeja entre les taules observant els il·lustradors. Tothom canta amb ells i quasi, sense adornar-nos, el concert arriba al final. Tot i que vaig estar al Tradicionarius, a l’estrena del disc, he de reconèixer que avui m’han agradat molt més tenir-los tan a prop i especialment perquè per fi he aconseguit trencar el món virtual amb l’Alicia.
Ja és migdia i hem de marxar del Tarambana doncs ara han de treure les taules dels dibuixants per col·locar novament les de la sala, que ha de recuperar el seu estat habitual, per acollir els dinars.
A quarts de cinc, les taules dels dinars han tornat a ser substituïdes per les taules dels il·lustradors i podem entrar de nou. En Guillem Roma, aquesta vegada acompanyat per Guillem Plana es preparen per al seu concert, que aquesta vegada té format duet.
Solament fa falta 2 guitarres i la trompeta “virtual” d’en Guillem i la música dels Nòmades (Autoeditat) prenen possessió de la sala. Com sempre, en Guillem intercala alguna ranxera i aquesta vegada implica a la gent, no solament cantant sinó fent pujar a l’escenari a algunes persones per acompanyar-los amb la percussió.
El Festival ja va caminant cap al final i ara és el moment del Sr. Smizz al que tampoc havia escoltat en directe. En el seu repertori s’inclouen rumbes i mix de cançons que enganxen a tots doncs són molt conegudes. La sala està ja molt plena i el xivarri va en augment i particularment en molesta doncs em fa perdre una mica l’atenció al que canta i no em sembla que sigui just doncs Sr. Smizz sona molt bé. De fet, ara em dono compte que tot i haver vist alguns cops als Alquadrat, no havia posat prou atenció en la seva veu.
El punt final del festival arriba de la mà de la música dels Nyandú. Els he vist algunes vegades i, tot i estar més que habituada als seus potents directes, sempre gaudeixo la seva música. La seva potència, fa Bum! (Música Global) i enganxa a tots des del primer acord. Tothom canta les seves cançons.
El final del primer Flexo Festival ha arribat. Han estat unes 10 hores en les quals il·lustracions i música han caminat juntes per fer gaudir a tothom. Marxo del Tarambana amb dos recordatoris: Cercar una data per fer crònica d’en Pol i del Sr. Smizz i no oblidar-me que l’any vinent “Ens tornarem a veure”.
