Nina Barceló és una cantautora emergent que oscil·la entre l’indie Pop i la música alternativa. Les seves lletres reflecteixen la sublimitat de la cultura barcelonina (Barceló, Nina) així com els instants en què els seus joves ciutadans, entre ells, la mateixa narradora, sucumbeixen a una mundanitat intrínsecament urbana i catalana.
Vesprades de vint-i-cinc botons a la façana del Gran Teatre del Liceu contrasten amb marxes expiatòries pel Poble Sec, passades les quatre de la matinada, a la tornada d’una nit de marro entre vòmits i comes etílics.
Una jove modernista i moderneta, que fa de la seva vida una obra d’art, presenta el seu primer àlbum, Roissy: una col·lecció de deu cançons on recorrem Barcelona al ritme de les seves dèries i els seus mals d’amor —i d’alguna manera, també els nostres.
Diversos sons, tant vells com antics, abasten aquest projecte anacrònic i atemporal: des de l’orquestra que acompanya la balada de jazz que dona títol al disc, fins als crescendos dels sintetitzadors i la percussió electrònica que configuren l’himne pop del disc, Julia Roberts – també el seu primer senzill.
Partint d’un poble al sud de Franca, Roissy-en-brie, on Mercè Rodoreda i altres grans escriptors catalans van refugiar-se després de la guerra civil, el parèntesi interbèl·lic es trasllada a l’espai entre l’adolescència i la primera joventut de l’artista: dues batalles sense guanyar on res més queda per confessar… només enamorar-se com a derrota final. Una història d’amor, però no amb els diletants fugaços amb qui, al llarg del disc, comparteix passions, flames i llàgrimes de comiat. Irònicament, Roissy no és sinó la història d’amor entre ella i els carrers de la ciutat que corre per les seves venes. I contra tot pronòstic, la circulació del pla Cerdà desemboca als jardins d’un poble a mitja hora de París on batega el desig que té l’artista d’explicar la seva veritat.
