Joia publica “Les hores mortes”, el seu primer LP que es mou entre el rock, l’emo i l’indie. El disc deixa entreveure un vitalisme desbordant que s’alimenta del pou d’incògnites que tenim tots ben endins. La incertesa actua com una guspira que els empeny a viure, tot i els cops, esquivant la foscor i el fred. “Les hores mortes” irromp amb fermesa amb una sonoritat enèrgica i contundent, però amb molt d’espai per a la tendresa i la fragilitat.
El disc és un projecte cohesionat i coherent. Amb una atmosfera plagada d’intensitat, se situa a l’oient al ras, davant la immensitat. A mesura que avancen els temes, veiem com el temps s’escapa, els records pesen i el futur s’estén com un horitzó de dubtes, però resta la passió, resten les ganes de continuar vivint a batzegades.
“Les hores mortes” és una reivindicació de l’amor, la memòria i la necessitat de sentir-ho tot, fins i tot allò que fa mal. Una manera d’abraçar les contradiccions de l’existència sense necessitat de resoldre-les. Sonorament, el disc es presenta cru, fosc i directe. Es combinen guitarres carregades d’energia, una veu que oscil·la entre la cridòria i la fragilitat i unes lletres que no tenen por d’arribar al moll de la matèria sensible. La banda transforma el desconcert individual en experiència col·lectiva.
