Júlia Boncompte publica el seu primer àlbum, “Ni curt, ni concís, ni concret”, que busca un so artesanal, íntim, proper i alhora juganer i distès. Amb unes lletres que parlen de la infància i d’envellir. Les cançons que integren l’àlbum són peces que parteixen d’escrits, de converses sentides al carrer, d’un poema de la mare. Música dedicada a la família i també a les amigues. Homenatges a les històries que s’han quedat a mig camí i a l’hàbit de deixar que les coses s’allarguin massa. En forma de nana, d’havanera, en busca d’estructures noves i poc ordenades, i altres maneres de dir que recull de referents com Mercedes Sosa, Sílvia Pérez Cruz o Nico Roig, entre d’altres.
L’artista començava escrivint lletres per la família; volent agafar alguna cosa que fos bonica de donar i rebre. Volent fer un regal i que en sortís una cançó. Segons diu Júlia Boncompte: “Composo música per no oblidar-me de les coses importants, per conversar, per divertir, per estar tranquil·la, per regalar-la a qui l’escolti com me l’han regalada a mi.”
