El Lleig presenta “Dipòsits de gas”, el primer avançament del disc Fins que no em quedi veu, una obra que parla sense embuts de l’amor, la malaltia i el pas del temps. La cançó, profunda i delicada, narra la història d’una parella que afronta una malaltia incurable. Tot i el títol, els dipòsits només en són l’escenari; el dolor, la tendresa i la sinceritat són els veritables protagonistes.
És una cançó sobre la fragilitat de la vida, la necessitat d’aprendre a deixar marxar i l’amor més nu i autèntic. Una d’aquelles peces que no busquen agradar, sinó dir el que s’ha de dir. Sense filtres.
Amb aquest nou disc, El Lleig —alter ego de José Galdrán, músic tarragoní de llarg recorregut— reivindica una manera de fer música allunyada del postureig i l’obsessió pel “triomf”. La seva aposta és clara: seguir escrivint i cantant perquè ho necessita, perquè és la seva manera de respirar.
“Fa deu anys, quan tot es va posar costa amunt, vaig tornar a la música i a la meva família”, explica l’artista. D’aquell moment en va néixer El Lleig, un nom que desafia les convencions i abraça la vulnerabilitat. Des d’aleshores, ha convertit les seves vivències en cançons que connecten des de la veritat més crua.
Conegut també per la seva vinculació amb el món dels instruments musicals i per assessorar durant anys músics tarragonins, Galdrán ha decidit posar la pell a cada tema d’aquest nou treball. Fins que no em quedi veu és un disc que parla de resistir-se a l’oblit, de no rendir-se davant el temps ni les inseguretats. D’explicar el que encara cal explicar.
I “Dipòsits de gas” n’és el primer crit, serè però ferm. Una cançó que toca. Que pesa. Que acompanya.
