Com si mai hagués marxat, paunezz torna, i ho fa sense donar -ni necessitar- massa explicacions, permetent-se l’excentricitat de qui fa música en última instància per aquell gustet de llibertat. Irreverent, torna quasi sense anunci amb una revisió de “La Cançó del Lladre”, tradicional catalana, a cor obert i a veu i guitarra elèctrica.
A l’època en què vivim, en la qual tot sembla que només pugui fer-se amb estètica vintage, Carles Pauné porta la norma a l’extrem per fer-ne una seriosa caricatura, agafant una peça clàssica de l’imaginari nostrat i fent que prengui una corporeïtat sonora apta per les oïdes del segle actual. I molt més que això: tota una tesi que si alguna cosa pretén més enllà de fer de pont entre èpoques és experimentar amb els límits de cada una d’elles per extreure’n un residu anacrònic.
La Cançó del Lladre és una tonada de justos per pecadors, de bandolers confessos del seu crim. Però també és una cançó de profunda subversiva: l’explicació en primera persona de la malifeta ens fa emfatitzar amb qui ens delata que l’ha feta, portant-nos davant d’una dicotomia que, tants anys i versions després, segueix sense resoldre’s: què l’ha dut a fer-ho? I si tenia els seus motius legítims?
I si no tenia altra opció? I si era, fins i tot, per una bona causa que ignorem? paunezz, amb aquesta versió, d’alguna forma, igual que el lladregot fa un deseiximent amb el contracte social i pren el que considera que mereix, fa un gest també per recordar-nos, no només que no tot és el que sembla, sinó també que en la música igual que en la vida, a vegades no són tan importants les decisions que prenem, sinó prendre-les de manera conscient.
Una peça folklòrica -que Pauné ha cantat des de ben petit- que sona ara amb filtres de veu quasi futuristes, i un arranjament clàssic tocat amb una guitarra elèctrica esmolada. paunezz ens porta a nous mons inesperats, després que amb el seu primeríssim EP#1 vam descobrir, de dins la seva guitarra, uns mons de nostàlgies post-pandèmia i tristesa bonica, i amb l’EP#2, uns mons que parlaven d’armaris, de fugir de les ciutats i altres traumes generacionals.
Quins mons més revelarà la guitarra del músic sensible aquest 2024? De moment, el d’aquest deliciós experiment que no ve sol: el videoclip ha estat produït per Altiplà Films, productora jove de Barcelona i dirigit per Roger Mitjans, rodat en format 16 mil·límetres de pel·lícula. Una peça visual que pretén ser tan senzilla com l’essència de la cançó, però alhora sofisticada com el llacet que li queda amb aquesta versió.
