
Quan Manel va posar punt final a la seva trajectòria, molts es van preguntar cap a on encaminaria Guillem Gisbert la seva carrera musical. Els primers passos de la nova etapa van arribar amb el seu àlbum debut, «Balla la masurca!», un treball que va tenir una molt bona acollida i que demanava més d’una escolta per descobrir tot el que amagava. Un disc meticulós i exigent, ple d’històries i acompanyat de noves sonoritats, en què convivien la nostàlgia, la màgia, la malenconia i l’amor. Però, si el fantasma de Manel ja l’acompanyava en aquesta nou cicle, ara que presenta el seu segon treball, no se li afegirà també el del seu debut, que havia deixat el llistó ben alt?
Amb «El detector de mentides», el seu nou treball, l’artista sembla donar una treva a l’oient després d’un debut més aviat cantautoril. Ara aposta per una construcció més lleugera, amb una clara orientació cap al pop-rock, en què la nostàlgia, la política i les contradiccions del dia a dia troben el seu espai. Un canvi de registre que no implica renunciar a la seva manera particular d’explicar històries, però sí explorar noves sonoritats i jugar amb altres registres.
Però un fet que destaco és la vinculació que es pot fer de les cançons amb el nostre present. El disc recull peces que es poden vincular fàcilment amb el nostre dia a dia. ‘Les coses anaven bé’ parla de la dificultat de reconèixer la felicitat mentre l’estem vivint i de les expectatives que sovint projectem en situacions que potser no són tan extraordinàries com ens pensem. A ‘Entretén-me’, Gisbert recorre a un monòleg per expressar la necessitat que algú el tregui del tedi i li proporcioni nous estímuls. Una sensació que tampoc ens queda gaire lluny, en una societat cada vegada més acostumada a consumir continguts de manera immediata i a perdre l’interès al cap de pocs segons. Finalment, ‘Els terraplanistes’ adopta el punt de vista d’algú que defensa que la Terra és plana. Demostrant el poder que pot tenir una convicció quan algú hi creu fermament, tot i que hi hagi evidències que ho contradiguin. Una idea que també podem traslladar al context polític actual, on la desinformació i la confrontació de realts formen part d’un debat públic cada vegada més polaritzat.
Segurament, tant aquestes cançons com la resta de l’àlbum admeten moltes lectures, però també poden ser simplement el que són. A ‘Entretén-me’, per exemple, potser simplement és un home que s’avorreix i demana que algú l’entretingui, sense haver de fer res ell mateix. De fet, el procés de creació del treball també va tenir una rutina simple: quatre hores al dia, de deu del matí a dues del migdia, mentre el fill de l’artsita era a l’escola bressol, compartides amb els productors Pep Saula i Arnau Grabulosa. Però la misteriositat que sovint envolta la figura del cantautor ens pot portar a buscar significats molt més profunds del que potser hi ha al darrere.
Però les lletres de Gisbert no només dialoguen amb el nostre present. A ‘Homes i dones del segle XX’, la mirada es projecta cap al futur. Amb un aire nostàlgic, la peça es converteix en una mena de missatge llançat dins d’una ampolla, que espera ser recuperat d’aquí a uns anys perquè qui el trobi pugui entendre que, en el nostre temps, vam fer el que vam poder davant les circumstàncies que ens va tocar viure.
Alhora, també fa un salt cap al passat. ‘El que és vell i el que és nou‘ parteix d’una estructura folk que la seva antiga banda havia utilitzat molt durant la seva trajectòria, de manera que la seva incorporació al disc pot fer arribar a pensar: «això és molt Manel». Però no és només una qüestió musical. La lletra també parla de la tensió entre un passat que pesa dins del cap i que, d’alguna manera, no et deixa viure plenament el present. Una idea que també es pot relacionar amb l’ombra que encara acompanya al cantautor en aquesta nova etapa.
El poder de la mentida també té un lloc destacat, no només en el títol, sinó també en la cançó ‘El detector de mentides’. En lloc de tractar l’acte de mentir com una cosa que cal amagar o fer en veu baixa, Gisbert presenta un mentider empoderat, capaç fins i tot de trencar el polígraf. Tot plegat, amb una tornada potent que esclata i que contrasta amb la temàtica de la composició.
Un cop escoltes tot l’àlbum, t’adones que no hi ha un abús de les tornades ni un gran nombre de frases que es repeteixin constantment. Això juga a favor del conjunt: les cançons no es fan previsibles ni et fan desconnectar, sinó que et conviden a continuar escoltant-les per descobrir què amaga cada peça. Hi ha una voluntat de sorprendre l’oient que ja es fa evident des del primer tema, amb la veu de Giulietta que interpel·la. Al llarg del disc, el cantautor juga amb diferents recursos narratius, des de la interpel·lació fins al monòleg, i acaba construint una mena d’obra teatral en què ens acosta a tota mena de personatges: un mentider, un terraplanista, un pare o un home avorrit de tot. La suma de tots aquests elements acaba donant forma a un treball que enganxa a l’oient de principi a fi.
Tot plegat acaba configurant un projecte que no arriba als quaranta minuts, mentre que l’anterior superava els cinquanta. La diferència de durada també apunta cap a una intenció creativa diferent. En aquesta ocasió, les guitarres i els arrenjaments que recorden el so d’una banda en directe conviuen amb les bases electròniques. També hi tenen un paper important les veus femenines d’Emma Roca i Giulietta Vidal, que aporten més cos i intensitat a les peces.
Seria molt injust dir que «El detector de mentides» és un disc molt Manel pel simple fet que recupera algunes estructures musicals que la banda va utilitzar. Són recursos que el grup utilitzava, però que formen part d’un llenguatge musical molt més ampli i que ja trobem en altres artistes i referents. Per tant, tot i que a l’oient li puguin resultar familiars, Guillem els incorpora al seu projecte a la seva manera i els combina amb nous paisatges musicals. Ens trobem davant d’un àlbum més amè i directe, amb una sonoritat més rockera i unes composicions que poden guanyar encara més força damunt d’un escenari. «Balla la masurca!» va marcar l’inici de la seva carrera en solitari, però aquest segon treball deixa entreveure que Guillem Gisbert continua construint una identitat pròpia, sense necessitat de desprendre’s d’allò que ha format part del seu recorregut musical.












