Lluki Valverde deixa momentàniament el saxo amb el qual es llueix a cada concert de La Ludwig Band per construir un univers propi, més desinhibit, teatral i nocturn. “A la catalana” és un disc que sorprèn precisament perquè s’allunya força del que podríem esperar del seu grup, on acostuma a jugar amb el rock i el folk. Valverde opta aquí per la rumba catalana i una escriptura molt més de carrer. El resultat és un àlbum amb molta personalitat, capaç de sonar festiu i lluminós però també de deixar entrar la tristesa, la precarietat, la solitud i els racons més foscos de la nit.
Hi ha en aquesta manera d’explicar històries una tradició que recorda a Albert Pla, sobretot per la capacitat de convertir personatges marginals, situacions absurdes i escenes quotidianes en petites peces teatrals. També hi ressona Peret, no perquè Valverde intenti reproduir-ne l’estil, sinó per aquesta manera d’entendre la rumba com una música narrativa, directa i enganxada al carrer. “A la catalana” agafa aquests referents i els porta cap a un terreny propi, més contemporani i particular, on la festa i l’humor conviuen constantment.
El disc està ple de personatges i escenes quotidianes convertides en petites històries. “L’Ambaixada dels sentiments”, la cançó que l’obre, ja presenta aquest univers i deixa clara des del primer moment l’aposta per la rumba. A “‘J < 3”, darrere la barra d’un bar, el desig es barreja amb els diners, la feina i el poder. “Víctima o botxí” converteix la ressaca en una crisi sentimental, amb un protagonista que sempre torna al mateix lloc tot i saber que probablement tornarà a sortir-ne ferit. I “Tan lluny però tan a prop” porta aquesta fragilitat encara més lluny, cap a la solitud, el sexe, el consum i una salut mental que ja no es pot amagar darrere de la festa.
És llavors quan el disc fa un gir radical amb “El 248 del carrer Navas”. La cançó, dedicada a dues germanes que afronten un desnonament, trenca la lleugeresa d’alguns dels temes anteriors i mostra que darrere d’aquesta Barcelona nocturna també hi ha una realitat social molt més dura. Valverde és capaç de passar de l’humor a la tragèdia sense abandonar mai la seva manera de narrar. El bar, el carrer, el barri i la nit deixen de ser simplement decorats i es converteixen en espais on passen coses que afecten directament les persones que els habiten. Aquesta capacitat de transformar espais quotidians en escenaris gairebé fantàstics és especialment visible a “El Carmel”. Després arriba “De tots els colors”, probablement un dels moments més tendres del disc, on el vermell es converteix en metàfora del desig i l’amor.
Però, com passa en moltes pel·lícules, just quan sembla que la història podria acabar bé, alguna cosa es torça. Som al final del segon acte i encara queda el desenllaç. Després de tanta festa, desig i trobades inesperades, el disc entra en el seu tram final amb “La nit del vampir”, “Úrinaris Àngels” i “No vull tornar sol a casa”, tres cançons que recuperen la nocturnitat del principi però des d’un lloc molt més solitari. A “La nit del vampir”, la ciutat (en aquest cas, Madrid) és un espai de trobades improbables, a “Úrinaris Àngels”, es converteix en un laberint de carrers, esperes i persones que apareixen i desapareixen i, finalment, a “No vull tornar sol a casa”, arriba aquell moment en què els llums s’apaguen i ja no queda gaire més que tornar cap a casa. Però el protagonista encara busca una última trobada que li permeti allargar la nit i, sobretot, evitar la solitud. Així, el que semblava que podia acabar en celebració acaba revelant una necessitat molt més íntima: trobar algú abans que la ciutat deixi de fer soroll.
Valverde utilitza el ritme, la ironia i la teatralitat per explicar històries que, sota una aparença festiva, parlen de temes bastant més seriosos. El disc pot fer somriure i, només una estona després, deixar una imatge incòmoda al cap. Pot parlar d’amor amb sentit de l’humor i, al mateix temps, acabar parlant de solitud. Pot convertir un carrer en un lloc màgic i després recordar-nos que aquell mateix carrer també pot expulsar els qui hi viuen. “A la catalana” és, per tant, un disc sorprenentment coherent i amb una veu molt definida on hi ha rumba, humor, carrer i teatre, però també una mirada molt humana sobre les persones que apareixen a cada història. I és precisament aquesta capacitat de combinar registres sense perdre mai la seva identitat la que fa que el disc funcioni i es confirmi com una proposta sòlida i, sobretot, com un bon debut.
