“La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dona la gana. Senyors que maneu tant, si escopiu al cel, us caurà a la cara, si pixeu contra el vent us mullareu les cames”.
El 23 d’abril del 1994, Josep Fortuny reivindicava al Palau Sant Jordi la pau i denunciava la guerra, el poder i els interessos dels estats que la provoquen. Ho feia sense filtres, amb ràbia i ironia, convertint la música en una eina de protesta.
“Això de nació espanyola va sortir per carambola inventat pels Reis Catòlics una nit de xerinola i excessos alcohòlics.” Amb versos com aquests, La Trinca qüestionava, des de la ironia, la idea d’una única nació espanyola i defensava indirectament una identitat catalana pròpia. No es tractava només d’una cançó per entretenir, darrere de l’humor hi havia un posicionament polític molt clar.
“Sería mentirle si digo que tengo respeto por la monarquía, siempre me he cagado en las dinastías. Y en las patrias putas, las banderas sucias, los reinos de mierda y la sangre azul”. Albert Pla publicava al 1992 “Carta al Rey Melchor”, una cançó que posava la figura del rei al centre i que mostrava l’estil provocador amb què Pla abordava qüestions polítiques i socials.
Què ha passat amb la música catalana actual? Ha deixat de posicionar-se? En bona part, sí. I costa no trobar-ho a faltar. La música havia estat una eina per qüestionar el poder, denunciar injustícies i posar sobre la taula els conflictes del moment. Avui, en canvi, una part important de l’escena sembla haver renunciat a aquesta responsabilitat. Les lletres parlen cada vegada més d’amor, relacions, inseguretats, salut mental, identitat o experiències personals. Són temes necessaris, però quan aquests ocupen gairebé tot l’espai, la música corre el risc de deixar de mirar què passa al seu voltant.
“El fill del rei”, de La Ludwig Band, és un exemple interessant d’aquest canvi. Els d’Espolla utilitzen la monarquia com a context, però no per qüestionar el rei, la institució o el poder, sinó per parlar de la sensació de ser el segon, de comparar-se amb els altres i de la pressió que això comporta. El rei ja no és l’objectiu de la crítica, és només el marc per parlar de nosaltres mateixos. I això diu molt de cap a on ha girat una part de la música actual. Aquesta tendència es repeteix en artistes com Oques Grasses, Ginestà, Julieta o The Tyets. Les seves cançons parteixen sovint de situacions quotidianes, emocions i experiències personals. No és que no tinguin res a dir, sinó que han canviat allò de què volen parlar. El problema és que, mentre la música es mira cada vegada més el melic, el món continua passant. Hi ha guerres, desigualtats, precarietat, crisi d’habitatge i problemes socials que també podrien convertir-se en cançons. I, tanmateix, costa trobar artistes que vulguin posar el dit a la ferida.
Tot i fer-ho d’una manera menys contundent, hi ha excepcions. Però és significatiu que, dins dels territoris de parla catalana, una part del discurs musical més reivindicatiu es mantingui sobretot al País Valencià. ZOO, per exemple, critica el classisme i ostentació de la riquesa a “Tobogan”. Auxili reivindica el valencià i la seva identitat cultural a “Valencianotalibans”. No és casualitat, allà la defensa de la llengua continua tenint una càrrega política molt directa i, per tant, encara existeix una necessitat més evident de reivindicar-la. A Catalunya, on la situació lingüística és diferent, aquesta urgència sembla haver perdut força.
Les reivindicacions continuen existint, però costa més que entrin en les cançons. I aquí és on crec que la música actual ha perdut alguna cosa. No penso que totes les cançons hagin de ser un pamflet polític ni que parlar de festa, de sentiments o d’una vida de color de rosa sigui superficial. Jo mateixa escolto aquesta música, compro entrades i vaig als concerts. Però una cosa és reconèixer que una cançó és bona i una altra és negar que hi ha una diferència entre una música que et fa evadir i una música que t’obliga a pensar. La primera és còmoda, no molesta ningú i arriba a un públic molt més ampli. La segona pot incomodar, provocar i dividir. I potser precisament per això cada vegada n’hi ha menys. Per tant, crec que no és només que la música hagi canviat, també hem canviat nosaltres. Potser ja no volem que les cançons ens recordin els problemes que tenim al davant. Potser preferim que ens ajudin a oblidar-los durant tres minuts. Abans la música preguntava què estava passant al país. Ara pregunta què ens està passant a nosaltres. I potser, aquesta també és una manera de parlar de la societat.
