Heu pensat mai que si no aneu a viure lluny de casa no podreu progressar en allò que us agrada? És un pensament que moltes (les que no vivim a les grans capitals) hem tingut al cap alguna vegada i, precisament, de la voluntat de portar la contrària a aquesta idea va néixer ‘Ain’t in LA’ d’Adéla. La cançó és un homenatge a totes aquelles persones que intenten triomfar des de llocs on les oportunitats són més limitades i s’ha convertit, a través de les xarxes socials, en un himne d’orgull cap al lloc d’on venim.
El tema, a més, va provocar el salt més important de la carrera de la cantant. Va passar de ser la primera eliminada d’un concurs de talents a convertir-se en la primera artista eslovaca de la història en entrar a la llista Billboard Hot 100. I ara, amb la voluntat de continuar ensenyant la seva evolució artística ha publicat el seu primer àlbum d’estudi «PRIMA» que barreja pop, R&B i electropop.
Un dels punts forts del disc és el caràcter irònic i provocador de moltes de les cançons. Parodia els rols de gènere a ‘I’m the man’, lamenta les seves limitacions vocals mentre fa ús d’autotune a ‘Therapy’ o desmitifica el somni americà a ‘Ain’t in LA’. I la meva preferida i amb diferència: compara el seu esforç per arribar a l’èxit amb la tasca de la principal agència de policia secreta de la Unió Soviètica a ‘KGB’. Ho diu clarament: «I’m like a spy, studied this shit, call me the K-G-Bitch». Personalment, m’encanta quan les cantants de pop converteixen l’ego en metàfores hiperbòliques.
Tot i això, no només mostra la seva faceta de persona segura amb ànsies d’èxit, sinó que també s’atreveix a mostrar-se vulnerable. A ‘Red bottoms’, la cançó que per a mi té la millor lletra del disc, parla de les seves inseguretats, mentre que a ‘Hitachi’ i ‘Fantasize’ mostra les dues cares de la moneda quan una relació s’apaga: l’alliberació i el dolor.
Un altre aspecte destacat del disc és l’admiració que mostra constantment cap a les dives del món de la música i el cinema que l’han inspirat. No només ho fa a ‘Nicole Kidman’, la cançó que homenatja la trajectòria de l’actriu, sinó també mitjançant referències a Madonna a les lletres, o sonores inspirant-se en ‘We can’t stop’ de Miley Cyrus.
Valoració
«PRIMA» és una bona carta de presentació per Adéla, ja que dona continuïtat al fenomen del seu senzill viral ‘Ain’t in LA’ i la mostra davant del públic com a una cantant amb personalitat i sense por d’arriscar-se. A més, demostra que la cantant ha sabut aprofitar dos fenòmens: el poder de les tendències de Tiktok a l’hora de popularitzar cançons (la tendència viral amb la seva cançó de fons la va iniciar ella mateixa) i la necessitat que tenia el públic d’una diva pop amb lletres provocadores i so dels anys 2000.
Pel que fa a la tria dels senzills, crec que ha sabut captar quines eren les seves millors cançons i què agradaria més al públic. Tot i això, com a opinió personal, hagués prioritzat ‘Boys’ abans que ‘Nicole Kidman’, ja que crec que té un so fresc, potencia el seu estil i tenia potencial per a un bon videoclip.
Relacionat una mica amb el tema anterior, l’únic punt negatiu del disc és que, tot i que la cantant té un estil bastant marcat i és conscient de com l’han influenciat artistes que admira com Ariana Grande o Miley Cyrus, a vegades aquesta influència es fa massa evident i la fa desaparèixer una mica. Això no vol dir que la seva música s’apropi al plagi, sinó que de cara al pròxim disc seria interessant que es desprengués una mica de la seva faceta d’admiradora i es permetés parlar únicament d’ella mateixa.
