Vaig veure per primera vegada en directe The Weeknd fa 3 anys, al mateix recinte on aquest dimarts actuava. L’Estadi Olímpic és el lloc ideal per a un concert d’aquestes característiques i per deixar bocabadats tots els qui han pagat una entrada per anar-lo a veure.
Ja a mitja tarda anava cap al recinte i, a la porta, m’oferien una polsera amb una llum incorporada, d’aquelles que també utilitzen Coldplay i altres artistes, i que en un moment determinat es pot il·luminar del color que decideixin els protagonistes del xou. Això em feia preveure que tornaríem a viure un directe ple de llums i colors i que les fotos i els vídeos serien una constant al llarg de la vetllada. La típica foto o vídeo que queda molt bé a les teves històries d’Instagram, que a tu et fa molta il·lusió i a la resta de la gent li és ben indiferent.
Playboi Carti és un dels responsables d’obrir els concerts. Abans hi havia Prince 85, que no he tingut el plaer de veure, ja que accedir a l’Estadi cada cop és més complicat i ara directament, si no has pagat i reservat un pàrquing a la zona, no et deixen pujar fins al recinte. Total, que m’he perdut bona part dels teloners per aquest contratemps, que encara no havia tingut mai, i mira que he anat molts cops a veure concerts a l’Estadi i al Palau. Sigui com sigui, he pogut enganxar una estona al raper, un dels artistes més ben considerats del gènere i que, a més, té alguna col·laboració amb The Weeknd. Té més de 40 milions d’oients mensuals a Spotify, cosa que no és poca cosa.
A tres quarts de nou havia de començar el directe del canadenc i havia de fer-ho puntual, ja que els concerts de l’Olímpic han d’acabar abans de les 11 de la nit i, per tant, no podia fer com altres artistes i fer-se esperar. De fet, el xou ha començat cinc minuts abans de tres quarts, fet que ha provocat algunes corredisses entre les persones que encara feien cua al bar.
L’inici del concert ha passat volant. De fet, en 20 minuts ja havia interpretat vuit cançons (de les prop de quaranta que cantaria), totes elles enllaçades com si d’una sessió d’un DJ es tractés. Comença el concert amb el rostre cobert per una màscara que se’n desprèn passat aquests 20 minuts. Un directe molt ben treballat i en què es notava que portava ja un llarg recorregut al darrere. De fet, aquesta gira és una de les més extenses i exitoses del canadenc, amb rècords de recaptació a escala mundial.
Com he dit, visualment tot és espectacular i el protagonista és un enorme escenari que recrea una mena de ciutat postapocalíptica en ruïnes, amb edificis, estructures metàl·liques i pantalles LED que amplien l’espai fins a convertir tot l’estadi en aquest univers. Al centre de l’escenari hi ha probablement la imatge més espectacular del muntatge: una figura gegantina.
Així mateix, una gran passarel·la recorre bona part de la zona de pista i et porta fins a un segon escenari situat a la part posterior del recinte, on en un moment del directe hi fa acte de presència i també aprofita per parlar i fins i tot fer cantar a gent del públic, en un dels moments més divertits i diferents.
@primerafila.cat Els fans de The Weeknd “cantant” Out of time a Barcelona. #theweeknd
És un concert que, per sobre de tot, és bonic de veure. Des de la grada, on jo estava, podia contemplar tot el públic amb les seves llumetes, l’escenari, la llarga passarel·la i, a certa distància, el segon escenari. Tot era espectacular i digne d’un recinte com l’Estadi Olímpic. Però amb això no sempre n’hi ha prou.
El directe està molt cuidat, el repertori està triat al detall i repassa bona part de la seva trajectòria, combinant temes més foscos amb d’altres que tots hem escoltat a la ràdio.
L’artista es presenta acompanyat d’un grup de ballarins que fan acte de presència en moments determinats del concert, com a la magnètica ‘Die for You’. Vestides amb túniques vermelles i màscares daurades, creen una imatge molt ritual que captiva de principi a fi. I és que, com deia, tot està molt ben treballat: els ulls no et descansen en tot el concert i sempre tens algun input per observar.
The Weeknd és el gran protagonista d’un espectacle en què amb prou feines parla, tret d’algunes mencions a Barcelona, fins i tot cantant algunes cançons i mencionant la ciutat catalana. He trobat a faltar més visibilitat dels músics que l’acompanyaven. Si m’haguessin dit que la música que sonava era gravada i que ell cantava a sobre, m’ho hauria cregut. I és que moltes vegades, en espais tan grans, es prioritza més el que t’entra pels ulls que no pas el que t’entra per les orelles.
En aquest cas, el directe i la veu del canadenc no tenen res a recriminar-li. Ha estat impecable, però personalment m’ha costat molt integrar-me en el directe. Potser pel meu gust, hi havia massa foscor i massa temes amb un ritme pausat per a un recinte com aquest, que reclama, al meu entendre, més alegria i festa. De fet, fa 3 anys, quan el vaig veure, vaig marxar amb aquesta sensació de: molt bé tot, però no m’ha fet vibrar.
És un músic que té cançons que escolto habitualment i té un estil que pots gaudir tant al cotxe, cuinant, a la feina o fins i tot fent l’amor! I és que, fora bromes, molta gent m’ha dit que fa sexe escoltant el canadenc! O sigui que m’agrada molt i li tenia moltes ganes al concert i, al final, només he sentit certa emoció i pell de gallina amb els primers compassos de ‘Blinding Lights’, amb tot el públic corejant-la i aquella pujada que hi ha hagut quan ha començat la melodia.
Ha estat un moment brutal. Però a la resta del concert m’han faltat més moments així. M’ha semblat que tot era una mica amb el pilot automàtic: van passant coses, vas veient llums, foc i bones cançons, però et falta sentir-ho més. Qui sap si ho hagués gaudit diferent estant a pista, perquè allà tot es viu diferent. Però com a espectador i des de la meva butaca, m’ha faltat alguna cosa que no han pogut arreglar ni els focs artificials.
