Jack Antonoff deia que una carrera de senzills sense cap àlbum al darrere no arribaria molt lluny. Maig sembla haver-se aplicat aquesta norma, i tot just un any de la publicació de l’EP “La flor de maig” apareix amb un àlbum de nou cançons “Prou”. Tots els àlbums que han marcat la història han estat àlbums conceptuals i Maig, conscient de la seva projecció artística, ens transporta a un viatge a la nostàlgia. Un retorn als anys seixanta que no només passa per una estètica cuidada sinó que també presenta un canvi dràstic en la sonoritat.
Ja des de la primera cançó ‘MAIG PROU!’, s’evidencia aquesta decisió d’allunyar-se de la dimensió sonora amb que havíem relacionat a l’artista en els seus anteriors treballs. Deixa enrere els pads i els recursos electrònics per recórrer a una sonoritat més orgànica, replicable amb instruments i que representa més un concepte de banda. ‘VULL PERQUÈ NO PUC’ és el primer senzill, el primer tastet que vam tenir d’aquest treball i el que va obrir la porta als punts centrals sobre els quals s’articula l’àlbum. Unes lletres construïdes a partir d’experiències pròpies que narren tota una història a través de les cançons, i una actitud molt diferent, un ninyateig que ens recorda a Olivia Rodrigo i que Maig s’ha fet seu completament.
‘EL PIS DEL BORN’ trenca, momentàneament, amb aquest aire més rocker, menys contingut que ens havia introduït a l’àlbum. Ens retrobem amb una Maig que ens recorda a la que haviem conegut a projectes anteriors i que utilitza un espai físic com a contenedor emocional, parlant d’una etapa vital associada a aquell lloc. Seguint aquesta estela més introspectiva, ‘NO M’HE PERDUT PROU’ és possiblement la cançó més vulnerable del disc. Unes notes de piano i la Maig que accepta un dol que li passa per sobre, sent conscient que no es pot quedar a viure en el record. La constant batalla entre el que ha quedat per dir i qui som ara.
Amb un canvi de ritme passem per la meitat de l’àlbum i ens plantem a ‘NOU ANY NOVA JO’, on s’evidencien uns ritmes més marcats, però sense trencar la cohesió de disc. Maig es canta a si mateixa, remarcant que: “crida si et perds, no et facis la dura”. Aquí Maig juga amb una ironia subtil. El títol sembla prometre un himne d’autoafirmació, però la cançó acaba parlant més aviat de la dificultat real de canviar. Un tema pràcticament generacional que escenifica la necessitat constant de reinventar-nos per no quedar-se enrere.
En canvi, ‘TRES ESTIUS MÉS’ obre una altra escletxa dins l’univers del disc; la nostàlgia. Referent a la infància, a temps passats, a relacions que ja s’han acabat… La cançó treballa la idea de intentar allargar allò que sabem que s’acaba. Hi ha una gran maduresa en la manera com Maig escriu sobre el pas del temps, des del record, però no des de la rancúnia ni la tragèdia. Transmet allò bonic del que queda.
Transitem el record d’una relació passada a ‘ELS LLENÇOLS DEL TEU LLIT’, que torna a uns ritmes més pausats. Tot i els canvis de ritme que travessen l’àlbum, aquest no perd la seva coherència, i en aquesta cançó presenta una producció que respira, i que sembla construïda perquè la lletra no perdi mai la centralitat de qui explica la història. Imatges quotidianes per parlar de l’abscència fisica i emocional després d’una relació.
I la nostàlgia torna per recordarnos que ‘JA NO TINC 12 ANYS’ i ens assetja la por de no saber cap a on anar ni que fer. Una cançó que suposa el final de la innocència, però no des d’una nostàlgia infantil, sinó acceptant que créixer implica perdre certes maneres de mirar el món. La producció té un punt més lluminós que altres peces, com si intentés conservar alguna cosa d’aquesta mirada infantil. Un ritme in crescendo que ens fa passar d’una nena petita a una noia que accepta les seves circumstàncies. ‘95’ tanca l’àlbum amb un exercici d’exposició admirable. A nivell sonor és una cançó molt continguda, gairebé minimalista, exposant sentiments que a tots ens han travessat algun cop; no saber donar el mateix que reps.
Des de l’inici de la seva trajectòria artística Maig ha destacat per si sola. Des d’aquell ‘Cadaqués’ l’artista ha anat construint una identitat dins l’escena catalana, i amb “Prou” sembla haver trobat definitivament el seu lloc. Maig signa el disc més personal de la seva carrera, que la consolida com una de les veus més interessants de la seva generació. Un disc coherent i madur, que no necessita grans artificis per brillar perquè és autèntic i ajuda a situar a la Maig com una artista amb una identitat molt marcada, i sobretot, molt prometedora.
