Els àlbums debut solen ser molt més que una carta de presentació, també són una declaració d’intencions. En el panorama musical català actual, la música urbana s’ha convertit en la gran protagonista; però això no vol dir que no hi hagi espai per a propostes que apuntin cap a altres camins.
El quintet tarragoní Sodi entra en aquest terreny amb “Havia de ser així”, un disc de rock cru, directe i sense artificis. Un primer treball per definir-se com a banda i posicionar-se dins l’escena musical catalana.
Des de les primeres escoltes, el treball construeix una identitat sonora pròpia que atrapa l’oient, amb les guitarres com a eix principal i una intensitat que defineix el conjunt. Sorprèn que una banda tan jove aposti per aquest tipus de so, allunyat de les tendències musicals predominants, però precisament aquí rau part de la seva força. És una proposta que recupera l’essència del rock dels anys noranta i la trasllada a l’actualitat amb naturalitat i autenticitat.
El disc s’obre amb ‘On amagar-se’, una cançó que marca el to del treball i introdueix l’oient en l’univers de Sodi, amb influències que poden recordar a bandes com Oasis o Els Pets, però amb una personalitat pròpia, establint així les bases del seu so.
Entre els temes més destacats hi ha ‘Marieta’, que combina un ritme frenètic amb una energia desbordant i una lletra que juga amb el cant popular ‘Baixant de la font del gat’, de Jordi Barre. La cançó parla d’un amor viscut com un vici, on la raó i la temptació xoquen, i acaba convertint-se en una peça especialment additiva.
Un altre dels punts àlgids del disc arriba amb ‘La meva generació’, que no només retrata amb honestedat la realitat dels joves actuals i problemàtiques com l’accés a l’habitatge, sinó que també connecta directament amb ells a nivell generacional, fent que el relat del treball traspassi el pla musical.
Temes com ‘Entre dues cases’ o ‘Dijous’ deixen espai perquè cada instrument obtingui protagonisme dins el conjunt, i és en aquests moments on el disc guanya més personalitat. En aquesta línia, ‘El sofà’ destaca com la balada de l’àlbum: una peça inesperada que, centrada en la figura de l’avi, aporta un contrast emocional i amplia el registre de la banda. Alhora tanca el projecte de manera coherent i rodona, reforçant la sensació d’un treball pensat com un tot.
En conjunt, és difícil escollir una cançó per sobre de les altres, ja que totes aporten alguna cosa i evidencien la feina que hi ha darrere del projecte. Un dels punts més forts del disc és precisament aquesta capacitat de donar espai als instruments i construir un so equilibrat sense perdre intensitat.
Aquesta cohesió es deu també al paper de cada integrant, que encaixa amb precisió dins el so de la banda. El reconeixement amb el premi Joventut del Sona9 ja apuntava el seu potencial, però és amb aquest debut que acaben de confirmar la seva proposta.
Potser l’únic punt menys fort del disc és que, mantenint tan clar aquest estil i aquesta sonoritat, hi ha moments en què algunes cançons es poden arribar a assemblar massa. Però això no tapa el resultat global: “Havia de ser així” confirma que Sodi no és només una promesa complerta, sinó una banda amb identitat pròpia que arriba per reivindicar el seu espai dins el rock català. En un panorama dominat per altres sons, Sodi no només hi entra: hi deixa empremta.
