Ho he de confessar, abans d’escoltar el disc ja tenia expectatives i no era per un tema únicament musical. A una entrevista a Enderrock, els integrants de Fetus confessaven que aquest era el seu disc “més polític”, i afirmacions així criden l’atenció en un moment en què la música en català està cada vegada més despolititzada.
I no ens enganyaven, amb “Romancer Tartera” no s’han limitat a fer reivindicacions subtils, sinó que s’han atrevit a fer un article d’opinió musicalitzat sobre l’actualitat política. Fins i tot, interpel·lant culpables quan ho consideraven. No han llençat indirectes, ho han dit tot clar i català. I a més, amb un català molt nostrat.
Una manera de resumir el disc seria: cantar romanços pot reivindicar i narrar els problemes de tota una comunitat. Més específicament, el recull de cançons construeix una radiografia contundent d’algunes de les problemàtiques dels últims anys com la gestió de la DANA de Mazón, les infiltracions de policies a la vida d’activistes o la crisi de Rodalies. Passant també per l’auge de l’extrema-dreta, el retrocés del català o la mort de les festes majors en mans de macrofestivals subvencionats per fons armamentístics.
Però el grup empordanès, no només sap demostrar atreviment, també habilitats líriques. Saben ser satírics quan cal; fan que riguis i alhora et bulli la sang (per com d’identificat t’hi sents) amb cançons com ‘Mori el Brunch’ amb Quim Carandell o ‘Romanço de Rodalies’. Alhora, són capaços de parlar de temes delicats amb sensibilitat com a ‘Romanço de la Rambla de Poio’ i de transmetre a la perfecció la sensació intermèdia entre notar la decadència de tot el que t’envolta i tenir l’esperança de canviar-ho col·lectivament com a ‘Camarada’, ‘El vol de l’almirall’ o ‘El darrer llop’. I tot això amb dos nexes en comú: la narració d’històries i una cosa que personalment m’ha encantat: l’imaginari col·lectiu gironí.
Pel que fa a la sonoritat, de la mateixa manera que abans d’escoltar el disc tenia les expectatives altes amb les lletres, amb el ritme no em passava el mateix. Creia que el fet que l’àlbum tingués un concepte tan clar com els romanços podia fer que totes les cançons sonessin igual. I creia malament, perquè ha estat tot el contrari: malgrat la cohesió sonora, totes les cançons tenen elements que les diferencien i no resulta monòton.
Com a conclusió, amb Romancer Tartera Fetus es diferencia tant del so com de l’actitud majoritària. En un moment en què poca gent de la indústria es mulla, ells ho fan i a partir d’un recurs molt necessari en una societat despolititzada: demostrar que la política és present en molts moments del nostre dia a dia. I en una època en què la llengua catalana pateix un retrocés de l’ús social, no només la reivindiquen explícitament, sinó que també la fan brillar fent ús d’un vocabulari ric i genuí.
I sobretot, política a part, ens regalen un àlbum que podrem cridar a ple pulmó a les festes majors de tot el territori, sigui per desfogar-nos o pel seu innegable ritme festiu. En definitiva, mori el Brunch, però llarga vida a Fetus.
