Oferir un univers sonor distintiu que marqui la diferència en una indústria on s’intercanvien fórmules constantment, és una tasca prou inabastable i no gaire còmode pel músic. Aquesta incomoditat rau en un cert recel per part de l’oient quan li arriba una proposta poc convencional, tendint a rebutjar-la. Pensem en irrupcions de registres sonors i personatges com David Bowie, Frank Zappa, Pink Floyd, The Smiths i un sense fi de noms, alguns d’ells influències per Minibús Intergalàctic.
El quintet originari de Girona són el clar exemple de trencar la norma – en el seu cas sense buscar-ho -, i seguir l’instint musical per crear cançons. Una qualitat que posseïxen amb excel·lència. En l’àlbum de debut – “Meditacions des dels Miratges Mercúrics” (NEU!, 2024)- ja van utilitzar aquest mètode de treball i va funcionar d’allò més bé. Tant és així que pel segon han pogut col·laborar amb, ni més ni menys, que el reconegut productor Martin “Youth” Glover (Pink Floyd, Primal Scream, The Verve).
“Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x” (NEU!, 2026) arriba com una alenada d’aire fresc, un torrent d’infinits eixos musicals que continua emmarcant-se en el rock psicodèlic, però que ara explora amb més evidència gèneres com el rock electrònic, el shoegaze, el postpunk o l’indie-pop.
‘Per sentir-me ple’, el primer senzill que van descobrir, ja anticipava una barreja pluralista d’influències i, al mateix temps, la continuació de lletres que sovint naveguen entre la ironia i la dulcificació vital, de l’estil de la mítica ‘Drama Nacional’. D’exemples enganxosos com la primera del disc, també hi tenen la que flirteja amb el pop ‘La Barqueta’, o la tan ballable ‘L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat’ que, si bé s’emmarca en un incipient gènere electrònic, atrapa des del primer moment.
Es pot dir que n’hi ha de tots els colors i per tots els gustos, des de qui gaudeix de llargues floritures guitarreres fins a qui prefereix melodies més accessibles com la melancòlica – i la meva preferida- ‘Blau’. Aquesta última n’és un clar exemple de l’habilitat dels lletristes- en aquest cas, el guitarrista Aram Figueres – per esquinçar l’ànima amb frases feridores encapsulades dins el que sembla una ruptura amorosa.
La qüestió és que l’evident narrativa de ‘Blau’ és una excepció, ja que la banda no acostuma a fer tan explícit el seu missatge, i sovint s’encapsula en un univers dalinià com el de ‘Mòbil continu’ que tracta un dia qualsevol enfrontant una única veritat: ‘el sol se’n va cada tarda i no sé quan tornarà’.
Entre l’ambivalència d’una acceptació de la vida que, a estones, es desfà en la manca de sentit, Minibús Intergalàctic fan espai per l’adoració més subtil a ‘Retalls i repunts’ i la veneració a algú que li estan bé les coses com estan a ‘Cap de trons’.
‘Gos ferit’, finalment, és la coda d’un viatge pel cosmos de la formació que, tot i haver-te mostrat la part més fosca de l’aquí i l’ara, també busca realçar que, en la mateixa línia, som aquí en aquest moment i cal gaudir de les petites coses, ja que no hi ha altra opció. Com bé retracta una de les línies de la peça: ’la vida és bonica i trista fins a l’últim sospir’.
Així doncs, a parer meu, “Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x” és un disc rodó, el qual expandeix el registre sonor de la formació i ofereix variades composicions per a tota mena d’oients; ara bé, l’àlbum mereix ser escoltat d’inici a final. A qui vulgui donar-li una oportunitat al disc, només diria que es deixi emportar pel simbòlic corrent de Minibús Intergalàctic, no se’n penedirà.
