Rachel Agatha Keen, més coneguda com a RAYE, és una de les grans veus del panorama musical actual. Va fer el salt l’any 2018 amb diverses col·laboracions que van sonar per tot arreu. L’any 2022 va seduir-nos a tots amb ‘Escapism’, un temacle molt viral a xarxes, que es va recordar qui era aquella veu que anys enrere escoltàvem a tot arreu. Després de l’estrena del seu primer àlbum d’estudi, ”My 21st Century Blues”, i un final de 2025 impecable amb el seu ”Where is my husband?”, la cantant anglesa ens enlluerna amb l’estrena del seu segon disc: ”This music may contain hope”.
L’àlbum inicia amb ‘Intro: Girl Under The Gray Cloud’, una cançó introductòria on la RAYE, amb el seu accent anglès, ens explica la història de l’àlbum. A més, fa referència a la portada del disc, on veiem una noia sota uns núvols grisos. Seguidament, entra ‘I will overcome’. Parlant de superació i de superar totes les adversitats que la vida ens posi al capdavant, amb uns ritmes de diva, orquestrats, que marquen el fil del disc.
Una història amb un fil clar
Un cop passada aquesta introducció, venen tres cançons que ens expliquen temes molt variats, però sempre fidel a aquest fil de diva del qual parlava abans. ‘Beware.. The South London Lover Boy.’ , que parla de tornar sempre amb el mateix noi, t’enganxa des del primer moment. Personalment, va recordar-me a una cançó que podria sonar perfectament a un cabaret. D’altra banda, ‘The WhatsApp Skespeare’ ens dona un xut d’energia abans d’arribar a la que, per mi, és una de les millors cançons del disc: ‘Winter Woman’. Una cançó que parla de superar adversitats i, també, de superar-se a sí mateixa. Per acabar amb aquest bloc, trobem la col·laboració amb Hans Zimmer, ‘Click Clack’, una cançó que, per mi, destaca pel seu final.
Si hi ha alguna cosa a destacar d’aquest disc, són les pauses parlades que fa. Amb el seu accent anglès marcat i la seva veu, la RAYE ha introduït aquestes pauses on narra part de les seves lletres. Personalment, m’ha semblat un 10.
Tractar temes difícils des de la sensibilitat
Tot seguit, ens trobem amb ‘I know you are hurting’, ‘Life Bowl’ i ‘I hate the way I look today’. En totes tres cançons es parlen temes des del dol fins a la resiliència. Tot i així, penso que s’ha de destacar com a l’última d’aquestes tres es tracta el tema de no sentir-se a gust amb el teu cos. En aquest cas, no es fa des d’un punt de vista positivista o esperançador, sinó com una realitat a la vida de molts.
No hi ha cap mena de dubte quan parlem del fil conductor del disc: els homes, les ruptures i com sortir d’elles. Així es veu a les lletres de ‘Goodbye Henry’, ‘Nightingale Lane’ o ‘Skin & Bones’, on es parla d’experiències d’una manera més oberta. Arribats a aquest punt, és el torn de ‘Where is my husband?‘, el gran hit d’aquest disc.
La nostàlgia, clau dins de tota aquesta història
‘Fields’, que dona el tret d’inici al final d’aquest àlbum, és la meva cançó preferida del disc. Una cançó preciosa, que parla de la nostàlgia i dedica als avis. De fet, el seu avui hi apareix en forma d’àudio, aportant un valor sentimental a la cançó. Per acabar, ‘Joy’ i ‘Happier times ahead’ posen una mirada de futur a la vida després d’una ruptura. La cirereta del pastís es posa amb ‘Fin’. Una cançó de gairebé set minuts en els quals la RAYE dona les gràcies a totes i cadascuna de les persones que han format part del disc.
En resum, “This music may contain hope” és un molt bon treball. Al llarg de tot el disc, la RAYE tracta temes molt diversos amb molta sensibilitat però, això sí, sense perdre la seva essència i els ritmes que caracteritzen aquest treball. Personalment, he d’admetre que, tot i no ser una oient habitual, m’ha agradat molt el disc i que, sense cap mena de dubte, el tindré en bucle durant els pròxims dies.
