Endinsats de ple en un món cada cop més individualista i, consegüentment, deteriorat, sovint un mateix busca una via de fugida. Un moment de desconnexió que permeti agafar perspectiva. Aquesta mena de descans emocional acostuma a ser trobat en les arrels com bé poden ser la família, la llar o les amistats. Roko Banana escull aquestes últimes com a eina de lluita contra un sistema insensible i irrefrenablement jerarquitzat.
Un total de nou cançons recullen les reflexions més fosques de la banda sense caure en tòpics ni floritures que amaguin la realitat: estem sols i desemparats. En Mak Dzinovic (guitarra i veu), l’Àlex Abad (bateria i veu) i l’Edu Rodríguez (baix i veu) construeixen una “Gran Muralla” per protegir els seus i mirar amunt, mai per sobre.
Aquest tercer treball consolida la línia editorial de la formació: lletres crues i realistes, i una instrumental enèrgica i esquinçadora. Ells formen part de la fornada de grups actuals que s’equilibren entre el noise pop, el shoegaze i el punk modern. Alguns dels seus coetanis en serien Patiment, Enemic Interior o Remei de Ca La Fresca. Tots ells formen part d’un corrent crític, trencador i sense pèls a la llengua que tan necessari és en els temps que corren.
“Gran Muralla” (Aloud Music, 2026) arrenca amb una cançó instrumental que ja destapa quin serà el to del disc. ‘Tot vol semblar genial i jo només vull estar amb els meus amics’ prepara a l’oient pel torrent d’emocions que sentirà després. I en el següent tema, ’Les pedres’, el trio ja ens endinsa en el seu argumentari: unir forces per resistir i revoltar-se contra el mal que, en aquest cas, podrien ser els fatxes com ells bé diuen: les pedres serveixen per protegir-me quan tothom falla (…) o es poden tirar al cap d’un puto fatxa.
Roko Banana es defineixen com a “bibliotecaris que criden” i en certa manera ho són, sovint juguen a tirar i afluixar una corda que igual t’impacta a la cara amb el seu cru realisme com t’anima que tu també t’aliïs al moviment.
Contràriament a qui és conscient de la necessitat del sistema de dividir-nos, el grup també fa espai en el seu repertori per a aquells que gaudeixen del seu privilegi sense empatia cap als que tenen menys sort. ‘Sona a perdre’ descriu molt bé aquest context. En una progressió d’acords inicials que recorden al més pur estil agredolç de Nirvana, la cançó assenyala sense pietat a les persones, llurs sabates no han vist mai brutícia.
Si parlem de la part instrumental, ens trobem davant una simbiosi molt ben empastada amb les lletres. Reverberacions de guitarra, cops secs de bateria i una veu autèntica que sosté els clams nihilistes. A escala personal, la peça que millor encaixa aquests engranatges és ‘Esport’, la qual compta amb la participació de la punyent veu de Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca). En els seus quatre minuts, els músics determinen que això no és música de ball, això és música protesta, mentre els accelerats ritmes de la bateria et transmeten la mateixa ràbia amb què ells canten al postureig, la desigualtat i una rutina que ofega.
Fins ara, a les cançons esmentades queda ben clar què ens volen dir Roko Banana, però no són les úniques. En el disc també hi són ‘Haru’ que planteja un debat sobre el bé i el mal, subratllant una dinàmica amb què acostuma a jugar el poder; o ‘Tu guerrer, jo mag’ que realça, de nou, la necessitat de comptar amb un amic per sobreviure.
Finalment, no hem d’oblidar ‘La pena i l’alegria’ que proposa un tancament rodó. En aquest tema, la protagonista és la dicotomia entre els dos adjectius del títol que no necessàriament han de ser enemics. En la seva coda, la melodia es va difuminant per deixar sola a la frase: ‘estem perdent la vida, evitant la por’. Una sentència clara amb què Roko Banana tanca un disc ple d’arestes, de les quals podrem gaudir el proper 2 d’abril a la Sala Nau.
