
Artísticament, el dol ha estat explotat fins a la sacietat. Fent un superficial i ràpid anàlisi del que recordo d’aquests últims anys de dol pur, m’abrumen nous clàssics visuals com ‘Up’, ‘Coco’, ‘Un monstruo viene a verme’ o el pes existencial d’àlbums com ‘Songs of a Lost World’ de The Cure o la majoria de la discografia pòstuma de Juice WRLD. Tot això deixant de banda l’infinitat de dol romàntic per amor que regna el dia a dia. Per això, basar un àlbum sencer en la mort era una aposta valenta per a Gorillaz; corrien el risc d’incórrer en el tòpic fàcil, ple de clixés i redundant en el nostre imaginari col·lectiu.
Tanmateix, tot i que no diria que Damon Albarn i Jamie Hewlett hagin defugit aquest gran tema amb total impunitat, sí que crec que ho han fet des d’una mirada única i radicalment diferent. ‘The Mountain’ no és només un disc, és una aproximació filosòfica nascuda del dol real (ambdós membres van perdre els seus pares el 2024 amb pocs dies de diferència) i del seu viatge a Jaipur, l’Índia. La “muntanya” esdevé aquí una metàfora del camí espiritual cap a la resurrecció, una estructura que, a més, dóna sentit a la seva visió britànica de la pèrdua en contrast amb l’optimisme festiu de la cultura índia.
Estirant d’aquest fil, l’àlbum destaca pel seu tret més distintiu: les col·laboracions. D’una banda, proposa un diàleg metafísic amb el més enllà a través de cinc col·laboracions pòstumes, com les de Dennis Hopper o Tony Allen, que reforcen el tema de la transcendència. Aquesta voluntat de connexió s’estén cap a l’Orient amb la presència d’Anoushka Shankar, qui vertebra el disc amb la seva cítara i el seu llegat folklòric. Resulta inevitable traçar un fil invisible entre el seu pare, Ravi Shankar (col·laborador dels Beatles), i la sensació que el tema “The Mountain” viatja directament a la melodia inconfusible de l’ “Ob-La-Di, Ob-La-Da”.
Musicalment, el disc és sorprenentment bo en la seva cohesió, assolint el repte que gèneres tan dispars convisquin sota el segell del grup. “The Mountain” funciona com una intro perfecta, construint l’atmosfera d’aquest passeig espiritual. No obstant això, en l’afany de crear aquest món sonor tan complex, algunes peces com “The God of Lying” o “The Manifesto” es queden a mig camí, recordant-me més aviat a una cançó de circ que a una fusió real. Sobretot en la primera part de la col·laboració amb Trueno; entre el seu rap, la veu de Damon, les flautes i una melodia fàcil de sintetitzador i una percussió que sembla anar a remolc. Un conjunt que, en el fons, em sembla un intent de reinterpretació fallit del Manele (gènere lax que beu del folklore-pop oriental i dels països de l’est) que queda lluny d’altres exemples que si ho aconsegueixen com “Dame otro motivo” de Rojuu.
Una inadaptació fallida que no passa amb l’altre gran nom del disc “Orange County” que aconsegueix aglutinar perfectament el pop melòdic, la cítara d’Anoushka i la mà de Bizarrap que dota la cançó d’aquesta energia de hit –i sobretot de la tuba de fons que tant caracteritzen els corridos de l’argentí amb Peso Pluma–. Una cançó que, tot i potser pecar de ser una cançó d’estribillo fàcil i dissenyada per ser el hit, musicalment aconsegueix reflectir tot el que han intentat amb aquest disc. El mateix passa amb Damascus que, deixant darrere aquesta aire embriagador de hit, aconsegueix crear un tot molt ben cohesionat amb el rap de Yasiin Bey i el dabke (gènere popular de l’orient mitjà modernitzat amb ritmes electrònics) d’Omar Souleyman.
En definitiva, puc concloure amb fefaència que Gorillaz ha aconseguit traslladar la seva sàtira habitual a un terreny molt més personal. Tot i que alguns passatges es perdin en l’experimentació, l’àlbum esquiva el clixé de la mort en l’art precisament perquè no pretén explicar-la, sinó transitar-la. Albarn i Hewlett converteixen el dol en un procés creatiu compartit i obert, on tothom forma part del mateix camí. Un viatge que s’allunya de l’hermetisme gris de Londres per buscar sentit en el moviment, en el diàleg i en la barreja. I és justament en aquest desplaçament, més que en cap resposta definitiva sobre la mort, on ‘The Mountain’ troba la seva veritable altura.












