Eren les vuit del vespre i entrava al Palau Sant Jordi amb el pressentiment que viuria una nit que trigaria a oblidar. Mai havia vist Raye en directe i tampoc sóc dels que van a mirar com són els seus concerts. M’agrada que sigui sorpresa i no saber què em trobaré. Però tenia la sensació que seria una d’aquelles nits que trigaria a oblidar.
Spoiler: ho vaig clavar.
Quina nit, amics! Crec que se m’acabarien els adjectius per descriure què m’ha semblat l’artista en directe, tot el show que ha ofert i els talentosos músics que l’acompanyaven.
Una gran cortina vermella cobria l’escenari i ens feia pensar en els cabarets o els music-halls, amb la diferència que no estàvem en un local petit sinó en un recinte amb capacitat per a 18.000 persones. No n’hi havia tantes, ja que la zona de la pista estava ocupada per cadires, però tot i això el recinte presentava un ambient de les grans ocasions.
L’artista ha anomenat la gira amb el nom de “This tour may contain new music”, un títol que remet al seu segon disc, que arribarà a finals de març i del qual ja se’n pot fer la pre-reserva al web. Així ho hem comprovat amb el QR que l’artista ens ha mostrat en un moment del concert.
Un nou disc del qual n’ha estrenat algunes cançons que encara no han vist la llum, com la primera, ‘I Will Overcome’, que ha donat pas a l’obertura de la cortina, on hem pogut veure la gran orquestra de músics que l’acompanyaven i que em van fer autoconfirmar que viuríem un directe d’aquells ben màgics i plens de talent.
Una altra artista hauria deixat el seu gran hit del moment cap a la part final, però Raye ha volgut deixar clar que hi havia molt més que ‘Where is my husband!’, el tema amb què moltes persones han descobert la cantant. Segur que al seu moment s’hauran sorprès en comprovar com està donant guerra des del 2015.
Hem vist una artista molt propera amb les reflexions que ha fet, que han aixecat grans aplaudiments; també signant un vinil que un seguidor li ha fet arribar; i només ha tingut una patinada quan ha fet un comentari sobre el seu pas per Madrid que ha provocat un cert malestar entre el públic.
M’ha agradat veure com Raye no és la típica artista pop, que té una veu i una personalitat pròpies, que sap el que vol, que la seva música es mou per diferents estils, tot maquetat a la perfecció amb una veu que t’atrapa de principi a fi, una sort que ja voldrien moltes artistes pop.
Raye és d’aquelles cantants que els qui escolten la ràdio segurament havien pogut gaudir en alguna de les cançons en què col·labora i no sabien ni que era ella, ja sigui amb Jax Jones, David Guetta, Regard, Joel Corry, Riton o Rudimental. Un d’aquells “featurings” que quan sona a la ràdio no li fas gaire cas, però després, un dia mirant a veure què ha fet aquella noia, descobreixes una carrera en solitari que poc té a veure amb els temes electrònics en què ha col·laborat.
Aquesta potser és l’única cosa que no m’ha agradat del concert: el fet d’haver d’incloure ja cap al final temes en què ella ha col·laborat, més que res perquè, més enllà de comprovar que és una artista versàtil capaç de fer el que se li posi al davant, el directe estava sent màgic, ple de moments íntims, personals i propers al soul i fins i tot al jazz, i tota aquella part més “comercial” m’ha sobrat força.
M’ha encantat ‘Joy’, on a més hem pogut gaudir de les seves dues germanes, Amma and Absolutely, que són així mateix les encarregades d’obrir tots els concerts. La peça m’ha semblat el relleu perfecte per a ‘Where is my husband’. Olora a èxit.
Ningú volia marxar, però després dels agraïments i aplaudiments als músics hem pogut gaudir d’un sol bis amb el seu popular tema ‘Escapism’, que ha estat el colofó d’una nit perfecta.
