Hi ha cançons que no busquen cridar, sinó respirar. ‘l’aire que no compartim’, el nou senzill de BALMA, és una d’aquestes. Una peça que flueix entre l’electrònica introspectiva i el pop emocional, amb una producció que recorda tant la llum vaporosa de The Blaze com la pulsació melancòlica de Paul Kalkbrenner.
El tema s’obre amb un pols suau, gairebé cinematogràfic, que creix sense pressa. La veu, continguda però present, parla de la distància emocional que s’instal·la quan l’aire deixa de ser compartit, quan les paraules ja no són suficients. És un paisatge sonor que mira cap a dins, ple de subtileses, reverberacions i silencis que pesen tant com els sons.
BALMA construeix una proposta honesta i depurada, lluny de l’efectisme i més a prop d’una estètica del sentir. La seva electrònica és lluminosa però humana, amb beats que no busquen la pista de ball, sinó la connexió íntima amb qui escolta.
Amb ‘l’aire que no compartim’, BALMA confirma que és una de les veus més interessants de l’escena electrònica emergent catalana: capaç de convertir l’espai buit en emoció, i la distància en una forma de bellesa.
