Hi ha concerts que no són només música, sinó moments compartits que es graven a la memòria. El d’ahir diumenge al Festival Les Nits de Barcelona va ser exactament això. Lax’n’Busto van tornar a trepitjar l’escenari d’un gran recinte amb totes les entrades venudes i una expectació que s’ha anat escalfant al llarg dels darrers dies d’aquesta mini gira tan especial.
Tot i que el retorn d’en Pemi Fortuny ja no agafa per sorpresa, la seva presència continua sent motiu de celebració. I ell mateix ho sap. Durant el concert es va mostrar pròxim, emocionat, i va reconèixer: “Estem al·lucinant amb com està anant tot això… Fa un any, ni ens ho podíem imaginar”. Un moment sincer, d’aquells que fan de pont entre artista i públic, sense filtres.
El públic, repartit en butaques, s’aixecava i s’asseia constantment, deixant escenes curioses que des del mateix escenari van provocar rialles i complicitat: “Sembla que estiguem a missa: ara podeu seure, ara us podeu posar dempeus”, van dir entre cançó i cançó. Però el que es vivia no era una cerimònia, sinó una comunió rockera de les que costen d’oblidar.
El repertori va ser una celebració del millor del grup: ‘Tornarem’, ‘La meva terra és el mar”, ‘Tu ets la llum’, ‘T’estimo molt’, ‘Trepitja fort’, ‘Miami Beach’, Júlia’ i, com no podia ser d’una altra manera, una “Llença’t” final que va desfer qualsevol protocol de platea. Tothom dret, cantant, cridant i amb ganes que la nit no s’acabés mai.
Van marxar de l’escenari amb The Clash sonant de fons, com a recordatori que la seva essència és clara: actitud, veritat i cançons que no passen de moda. Sense artificis. No els cal res més.
Llarga vida als Lax, al Pemi i als bons directes.
