No em considero un gran seguidor d’A Day to Remember, però era impossible no deixar-se arrossegar pel que es va viure ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona. Feia dos anys que la banda no trepitjava la ciutat, i les ganes acumulades es notaven a cada racó d’una sala pràcticament plena. Ni tan sols la xafogor asfixiant de fora —que semblava voler colar-se dins— va frenar les ànsies del públic per gaudir del retorn dels de Florida.
Des del primer acord de “The Downfall of Us All”, la connexió entre banda i públic va ser instantània. Sense ser jo un fan fidel, em va impressionar com tothom al meu voltant coneixia cada paraula, cada crit, cada moment en què calia saltar. La sala vibrava al ritme de “I’m Made of Wax, Larry, What Are You Made Of?” i “2nd Sucks”, amb un Jeremy McKinnon pletòric, que no va trigar gens a posar-se el públic a la butxaca amb el seu carisma i energia.
A mesura que avançava el concert, amb peces com “Right Back at It Again”, “Paranoia” o la potent “Resentment”, la banda desplegava la seva fórmula: aquell equilibri entre melodia enganxosa i contundència que tan bé dominen. Personalment, em vaig deixar portar per la intensitat dels riffs i per la comunió que es respirava entre la gent. Veure com el públic ballava, cantava i fins i tot formava els típics mosh pits en alguns temes em va fer gaudir el concert més del que m’esperava.
El concert va seguir pujant d’intensitat amb “Rescue Me”, la sorprenent versió del tema de Marshmello que, tot i allunyar-se del so més habitual de la banda, va aconseguir mantenir la sala en ebullició. Era curiós veure com un tema amb arrels electròniques es convertia en un himne rock dins aquell mar de braços alçats i cors desfermats. El públic no va afluixar ni un segon, i la banda ho aprofitava per seguir apretant l’accelerador amb peces com “Have Faith in Me”, “Since U Been Gone” i “Miracle”, que mantenien l’ambient al límit.
Però si hi va haver un moment realment memorable, aquest va ser amb “All I Want”. Des dels primers acords, la sala sencera es va transformar: tothom cantava, cridava, saltava, amb un entusiasme que feia posar la pell de gallina fins i tot a algú com jo, que no forma part del nucli dur de fans. Era un d’aquells instants màgics en què banda i públic semblen formar una sola veu, una sola energia, i la Razzmatazz sencera tremolava, literalment, amb cada tornada corejat. A dalt de l’escenari, A Day to Remember gaudia tant com la gent; es notava en les mirades còmplices i els somriures entre els membres del grup.
El final va ser el que esperava qualsevol seguidor: “If It Means a Lot to You” va transformar Razzmatazz en un gran karaoke, amb una versió acústica per caure de cul, mentre que “All Signs Point to Lauderdale” va posar el punt final amb un esclat d’eufòria col·lectiva.
Marxo amb la sensació d’haver viscut un concert intens i ple de bona energia. Sense ser fan, he d’admetre que A Day to Remember sap com fer-te sentir part d’alguna cosa gran. I això, en una nit de calor sufocant, té molt mèrit.
