Encara estem amb la ressaca emocional i física del Cabró Rock. Ha estat una celebració del seu cinquè aniversari plena de moments per recordar, des del castell de focs amb la música de la Black Music Big Band, que van interpretar clàssics de la música del nostre país, o de veure actuar als incombustibles Els Pets menjant-se l’escenari amb els seus clàssics atemporals o l’inici de la gira “Coda” d’Oques Grasses.
La jornada va iniciar-se el divendres amb una tarda d’allò més xafogosa, amb un cel que en un primer moment feia témer que potser s’escaparia alguna gotellada però res, l’únic que va caure va ser un sol de mil dimonis que va fer refugiar al públic assistent en qualsevol racó on hi hagués una mica d’ombra.
Un divendres ben femení per començar amb la guanyadora del concurs de Cabró Rock, la Bru, que va ser l’encarregada de donar el tret de sortida d’una celebració de 5 anys que continuaria amb la Maig, demostrant perquè és una de les artistes emergents amb les quals tothom vol col·laborar. A sobre l’escenari se la va veure molt còmode i és que a mesura que avancen les setmanes l’artista va sumant nous recintes on qui sap si fa uns mesos es podia arribar a imaginar.
La Maria Jaume va desplegar tot el seu talent i gràcia sobre un escenari, on va poder gaudir de totes les cançons que l’han convertit en una de les veus més destacades del panorama musical. El bloc femení va acabar amb la Mushka que va provocar el deliri entre els més joves amb unes cançons que se saben tots de memòria, a jutjar pel karaoke col·lectiu que es va formar.
A la nit els concerts seguirien amb Doctor Prats, que després d’un merescut descans, tornaven per regalar-nos un directe ben entretingut i que va tenir la sorpresa de l’aparició de Guillem Boltó, per interpretar ‘Les teves pigues’. Va fer il·lusió tornar-lo a veure al costat dels seus antics companys i mesos després de dir adeu al projecte amb Stay Homas.
Un dels plats forts del Cabró Rock era l’inici de la gira Coda dels osonencs Oques Grasses. El llistó estava molt alt després de l’anterior gira i tot i que en un primer instant podia semblar que res havia canviat, els moviments dels blocs de l’escenari, algunes cançons inesperades com ‘Cançó de l’aire’ o el moment acústic de ‘Jubilar-me’ amb intro de Titànic a càrrec de l’Arnau Altimir, van deixar clar que tornàvem a estar davant d’un dels millors grups (per no dir el millor) de la música del nostre país. La sensació agredolça que estàvem a l’inici del final del grup es palpava en l’ambient i tothom tenia ganes que allò no s’acabés, que el concert s’allargués eternament i que el grup no abandonés l’escenari.
Per sort el show es va allargar fins pràcticament les dues de la matinada, on no hi van faltar temes com ‘Sort de tu’, ‘Com el dia i la nit’, ‘Serem ocells’, ‘Sta Guai’, ‘Petar-ho’ o ‘La gent que estimo’, que un cop més va servir com a colofó final, amb tots els membres del grup asseguts en un dels elements de la seva escenografia que anaven desplaçant durant el directe.
Agraïment infinit per tots els seguidors osonencs que els han acompanyat durant tots aquests anys. I de nou la sensació que trigarem a tornar a veure el grup a la seva terra estimada.
Després d’un concert com aquest, era difícil pels següents artistes mantenir el llistó, però Els Catarres estan més que acostumats a portar la festa allà on calgui i el seu nou disc “Paracaigudistes” n’és un bon exemple. Ja sigui amb temes nous o els clàssics de sempre, el grup va fer allargar la festa del Cabró Rock fins pràcticament les 4 de la matinada, moment on Les Que Falta Band remataven amb tota la seva energia i talent la festa.
El dissabte la ressaca estava present entre bona part de nosaltres i és que el que s’havia viscut la nit abans no era qualsevol cosa. La jornada la iniciaven Los Manolos amb la seva rumba i les seves cançons amb les quals és impossible estar-se quiet. Tothom a ballar i a cantar, encara que la xafogor fos d’aquelles d’escàndol. Al final va sonar ‘Amigos para siempre’, la que tothom esperava amb més ganes.
Ginestà és un d’aquells grups que mai deceben i un cop més van portar a l’escenari aquelles cançons que tots esperàvem escoltar. Des de les recents ‘Només viure’ o ‘Tot el que ens queda’, passant per himnes com ‘L’Eva i la Jana’ o ‘Estimar-te com la terra’. Al final tenir els germans Serrasolsas al cartell és un win-win.
La celebració dels 40 anys d’Els Pets va arribar posteriorment amb un Lluís Gavaldà en plena forma, sent conscient que estava en un festival on no tothom venia a veure’ls a ells i que potser no se sabrien tot el repertori del grup. Intercalant peces emblemàtiques com ‘Soroll’, ‘Està plovent’, ‘Una estona al cel’, ‘Agost’ o ‘Pau’, amb cançons més recents però ‘La vida és molt avorrida sense el teu cos’, l’alegria general va arribar al final, juntament amb el confeti i la mítica ja ‘Bon dia’ que va fer embogir a tot el personal.
Sense cap mena de dubte que el grup continua oferint un directe excepcional, amb músics de renom a sobre l’escenari. A molts els hi agradaria arribar en aquest estat de forma després de 40 anys de carrera.
The Tyets van ser els següents en desfilar per un escenari ple de pantalles plenes de llums i colors, que ens feien preveure la gran festa que s’hi viuria. Amb ‘Cafè pels més cafeteros’ començava un directe que només es va interrompre per atendre a algunes persones del públic que s’havien trobat malament i que eren ateses pels equips d’emergència.
La banda va superar sense problemes aquests imprevistos i la festa del duet mataroní va continuar amb temes com ‘Bailoteo’, ‘Olívia’, ‘Amics, tiets i coneguts’, ‘Coti x Coti’, ‘La Platja’, ‘De l’1 al què’, amb produccions més recents com ‘Un petonet’, ‘Si ho deixéssim tot’, ‘El Maresme’ o ‘A fora plou’, que va ser la darrera en sonar. Bé, això no és ben be veritat, ja que quan el grup s’acomiadava de l’escenari van presentar un nou tema estiuenc que s’estrenarà properament.
El piromusical dels cinc anys va arribar després per celebrar la vida d’un festival que en poc temps s’ha convertit imprescindible per moltes persones que cada any omplen el recinte de Vic, i enguany amb ampliació d’aforament, fet que ha portat unes 44.000 persones en els dos dies de festival. Amb el ritme de la Black Music Big Band vam gaudir d’aquesta celebració abans que La Raíz pugés a l’escenari a delectar-nos amb les seves cançons.
La Raíz és un d’aquells grups que encara que no en siguis un gran seguidor, et rendeixes als seus peus quan veus el show que porten i com es mengen l’escenari des del primer instant.
A l’horitzó el cel s’il·luminava amb alguns llampecs que feien pensar que tindríem una d’aquelles tempestes d’estiu agreujades per la calorada que feia. Al final va caure un petit ruixat durant el concert que van oferir els vallencs Figa Flawas amb la seva espectacular posada en escena, el cos de ballarins combinat amb el talent damunt de l’escenari de Pep Velasco i de Xavier Cartanyà.
La festa final la van portar els valencians La Fúmiga, que com els mencionats Ginestà, són una d’aquelles formacions que tampoc deceben mai. Ho donen tot a sobre l’escenari amb unes composicions que mai ens cansem de cantar i ballar, encara que siguin altes hores de la matinada.
Passades les 4 de la matinada Gea posava la cirereta del pastís d’aquest cinquè aniversari d’un festival que tindrà el difícil repte el 2026 de superar les dues històriques nits que hem viscut aquest any. Però estem convençuts que quan ens tornin a presentar el cartell tornarem a caure de cul.
A l’Instagram de Primera Fila podeu trobar alguns vídeos de les actuacions, així com entrevistes realitzades al públic.
View this post on Instagram
