Després de l’impactant debut amb Salt Mortal, que el va situar com una de les veus més sensibles i honestes del panorama musical ibèric, Pol Batlle torna amb A Caballo Voy, un EP de cinc cançons que no és només una parada entre discos, sinó una veritable declaració d’intencions. Aquest nou treball marca un pas ferm cap a nous horitzons estètics, sense perdre la delicadesa lírica que ha caracteritzat el seu univers musical.
Si Salt Mortal era una immersió emocional sense xarxa, A Caballo Voy aposta per un so més elèctric i orgànic, allunyant-se del folk introspectiu per acostar-se als terrenys del rock americà i el pop alternatiu, amb ecos de Alabama Shakes i ressons del rock fronterer dels noranta. El resultat és un disc viu i madur, que se sosté sobre l’equilibri entre la ferida i l’esperança.
Produït per Ander Agudo —company de viatge des dels temps de Nubla— i enregistrat amb antics membres de Ljubliana & the Seawolf, l’EP destaca per peces com Echó a Quemar o Sinkin’, on l’ús combinat del castellà i l’anglès suma profunditat emocional, i La Piel, una cançó que es queda com un pensament persistent. El completen Weirdthing i Lost & Happy, temes que evidencien que Batlle no busca grans gestos, sinó emocionar des de la veritat.
A Caballo Voy arriba mentre el cantautor treballa en el seu proper disc de llarga durada, encara envoltat de discreció, i després d’una trajectòria construïda sense presses, amb aparicions a Colors Show, Tiny Desk i col·laboracions amb noms com Maro, Salvador Sobral, Sílvia Pérez Cruz, Lucía Fumero o Xarim Aresté. Una xarxa artística que reflecteix el seu tarannà: generós, permeable, present.
Si Salt Mortal acabava amb una posada en escena carregada de simbolisme —la mort del torero i el tall de la coleta—, A Caballo Voy és la cavalcada posterior: una travessia que assumeix el dol per obrir-se a la transformació. En temps de cuirasses, Pol Batlle segueix reivindicant la fragilitat com una virtut, i la cançó no com a consol, sinó com a mirall.
