Aquest diumenge 4 de maig era un dia molt important pels Catarres ja que iniciaven la seva gira de presentació del disc “Paracaigudistes” un treball on el grup ha volgut recuperar el positivisme i les ganes de viure del disc “Postals”.
L’estrena ha estat per partida doble, amb un primer passi a dos quarts de set de la tarda i un segon a quarts de nou, que ha estat el que he pogut assistir. Les entrades pels dos concerts estaven exhaurides i és que el grup aixeca sempre passions entre el seu fidel públic.
Mentre anava cap a les escales de la catedral de Girona mirava el cel i em preguntava si aquells núvols foscos que es veien a l’horitzó arribarien fins a la capital gironina i ens fotrien enlaire una nit que s’esperava amb moltes ganes. Les previsions no eren bones, però fins i tot la pluja respecte al grup i no ha plogut fins que ha acabat el concert, quan els llamps i trons i l’aigua ha caigut amb tromba del cel.
Abans hi ha hagut temps per escoltar com sonaven les noves cançons en directe, però també per rememorar els temes que sempre venen de gust viure en concert.
Personalment he trobat que el so no era molt bo, almenys en les primeres files on la veu de l’Èric quedava molt en segon terme, mentre que la resta d’instruments sonaven molt més forts, sobretot en les cançons més festives. Desconec si a la resta de persones els hi ha passat el mateix que a mi, ja que no he tingut l’ocasió de parlar amb ells a causa de la tempesta que amenaçava la zona.
Tot i aquest punt, s’ha vist en plena forma al grup (i això que venien d’un primer passi) donant-ho tot damunt de l’escenari i interactuant entre ells, però també amb nosaltres, cosa que sempre s’agraeix. Però és que Els Catarres són molt agraïts amb la gent que els porta acompanyant des dels seus inicis. Ja des del disc “Cançons 2011” van atrapar-nos, primer amb la ‘Jenifer’ i després amb tot el que van anar presentant i demostrant que ni de bon tros serien el grup de ‘la xoni de Castefa’.
Hi ha hagut temps per repassar tot el que va venir després, per obrir “Postals” i escoltar una versió preciosa de ‘Tòkyo’ o per recuperar peces com ‘Seguirem lluitant’, ‘Invencibles’ o ‘Vull estar amb tu’. De “Big Bang” també hem pogut tornar a escoltar ‘En peu de guerra’ o ‘Estels al vent’; mentre que de “Tots els meus principis” l’única referència ha estat ‘Fins que arribi l’alba’. Del “Diamants” s’ha tornat a gaudir d”Un sostre fet d’estrelles’, en una versió que ha sorprès, així com de la peça homònima que ja és tot un clàssic del trio.
El concert també ha servit per gaudir de ‘Cançons d’amor’, la cançó que van estrenar amb La Fúmiga; de la mítica ‘Tintin’ o de la recent ‘Cor’. La traca final ha estat amb ‘Rock & roll’, una d’aquelles cançons que fa aixecar fins i tot al més mandrós.
Estic molt content per Els Catarres, són molts anys gaudint de les seves cançons, que sempre et treuen un somriure i amb els quals en directe no acostumen a decebre.
