La vocació confessional de Caro diario, el nou treball de roserona, queda clara des del mateix títol. Fa referència a la pel·lícula de Nanni Moretti, sí, però també delata l’estil d’escriptura que impera en el disc: és una confessió sincera de sensacions, reflexions i emocions que giren al voltant del gran misteri de la vida i de l’univers, l’amor. Per això, encara que en molts passatges el disc es presenta com una mena de diàleg de l’autora amb ella mateixa, l’artista catalana acaba confegint un discurs amb el qual totes les persones ens podem sentir identificades.
Fent gala d’un estil polit i preciosista, utilitzant pocs però encertats elements, roserona aconsegueix definir i sintetitzar la seva pròpia veu com a cantautora, posant-la sempre en primer pla. Una veu artística que es pot emparentar amb la suavitat melòdica de Françoise Hardy, amb el minimalisme commovedor d’Alice Phoebe Lou, amb l’atmosfera sedant de The Marias o amb les versions més despullades de Lana del Rey o Cat Power; però també amb la tradició musical d’icones com Carla Bruni o Linda Perhacs. La producció de Galgo Lento, ben adherida a la composició sòlida i natural de roserona, és clau.
