“Beneïda” és un clam d’agraïment a la vida, a la xarxa que ens sosté, a la col·lectivitat, la germanor, la bondat, la generositat. És una declaració de gratitud que evoca, com sempre, a l’imaginari popular del poble valencià: “l’aigua beneïda”, el potet amb forma de verge que tenien totes les ueles a la sala, que guardaven ufanosament per a circumstàncies especials o de necessitat imperiosa: si estaves malalta, o trista… la uela sempre tenia un glopet d’aigua beneïda preparat que et posaria bona en un tres i no res.
L’artista segueix evocant elements quotidians simbòlics com el llorer, que ens dona fortuna i ens protegeix, als àngels que ens guarden dels mals, i diu “jo només tinc un desig, poder morir-me de velleta i acompanyada pels meus” on la cantant, després d’haver passat este any per una malaltia dura, desitja no morir jove: desitja poder viure una vida tranquil·la i envoltada de la bona gent… i morir-se de velleta. Monfort també diu que “no hi ha res més bonico que els nostres parlars… la meua petita pàtria dolça i guapa”, on fa referència al valencià la seua llengua estimada que honora en cada cançó que fa.
