A finals d’octubre es publicava el cartell de la nova edició del Primavera Sound Barcelona previst pel 2025. És el macrofestival amb segell català que se celebra anualment al Parc del Fòrum més gran de casa nostra. D’entre els artistes com a cap de cartell: cap en català, però tot dones. Si bé la baixa representació d’artistes de casa (que no significa exclusivament que cantin en català) no és res a estranyar d’aquest esdeveniment i que sigui el festival amb més públic de tota Catalunya (el 2024, 268.000 assistents) si sorprèn que sigui un dels cinc esdeveniments que més ajudes públiques rep i que, en canvi, tan sols un 3% de la seva programació sigui dedicada només a artistes en català en la seva passada edició. Aquestes dades aporten una sentència que hauria de preocupar: al gran festival de casa nostra hi ha poca presència del català.
El Primavera Sound és un dels festivals amb més projecció internacional que hi ha a la capital catalana. I per molts anys que duri. El Cruïlla, el Sónar o el Share Festival se sumen com a referents musicals, però també com a festivals amb una baixa programació d’artistes que canten en català. En el cas del Cruïlla, per exemple (el segon per la cua en rebre més subvencions) dels pràcticament 60 artistes programats l’any passat tan sols nou cantaven en català. El Share, en canvi, dels 27 que tenien a la darrera edició tan sols 3 feien música en català. Ara ho podem generalitzar: als grans festivals catalans hi ha molt poca presència del català. I és greu.
El Cruïlla, el Sónar o el Share Festival se sumen com a referents musicals, però també com a festivals amb una baixa programació d’artistes que canten en català.
Aquest panorama posa de manifest una contradicció important: els grans festivals que es beneficien d’ajudes públiques significatives contribueixen poc a la promoció de la música en català. Una situació que genera un debat necessari sobre quin hauria de ser el rol de les institucions públiques en el moment de finançar esdeveniments culturals. Es pot justificar l’aportació de diners públics a festivals que no potencien prou als artistes locals? Seria lògic exigir una quota mínima d’artistes locals com a contraprestació per a les ajudes? Com tot: depèn. I cal parlar-ne i discutir-ho amb calma i paciència, però no és gens fàcil. Sempre hi ha molts factors que juguen en aquesta batalla -entre ells i sobretot l’econòmic- però s’haurien de poder arribar a un punt comú que potencies la llengua fos quina fos la projecció del festival i que a més donés la suficient llibertat als promotors per poder programar als artistes que triessin.
Alguns sí
N’hi ha que fan la feina. És el cas del Canet Rock o l’Acampada Jove per exemple. Als seus respectius cartells compten amb la presència més que majoritària (per no dir absoluta) d’artistes catalans. És cert que juguen en categories inferiors, que el públic és diferent, i que el capital invertit és menor, però no treu que tinguin la seva rellevància. Tot i això, s’ha d’afegir, que l’ajuda que reben els macrofestivals és residual pel que fa al cost de l’esdeveniment. En canvi, però els de menor projecció que es consideren estratègics (siguin organitzats total o parcialment per l’ens públic) tinguin un suport més decidit de les administracions. Un altre debat (on també s'hauria d'obrir el meló) és la presència, a vegades pràcticament clonada, dels mateixos artistes a aquests festivals.
Discutim-ho, però, hi posem solució?
No s’hauria de complir amb mínims ni tampoc passar-nos als extrems: cal trobar un equilibri lògic per donar sortida a la quantitat de música que es produeix al país i que no té cabuda als grans festivals. Però als concerts que es fan a casa, volem veure artistes de casa. Si no tenen l’oportunitat aquí, on en tindran? Donar més cabuda a la música en català no hauria de ser una qüestió política, sinó una responsabilitat social de promotors i d’institucions que els donen suport. Respectar sempre una llibertat per l'empresari, que al final s'hi guanya la vida, però també respectar que els diners públics i les institucions estiguin al costat dels artistes.
En aquest context, Catalunya com a referent de festivals al sud d'Europa, hauria de liderar un model tenint en compte a la seva pròpia realitat cultural en un moment d’identitats fràgils i amb una crisi lingüística sobre la taula difícil d’afrontar.
