Els avisos meteorològics que anunciaven tempestes per tot el territori català no van donar treva a Vilanova i la Geltrú. Tot i que el Vida va transcórrer amb total normalitat durant tot el vespre —a excepció d’un plugim al voltant de les deu de la nit—, a les 2 de la matinada es van haver de suspendre les actuacions restants. La intensitat de la pluja, que no semblava que hagués d’afluixar, va obligar a escurçar la primera jornada del festival. Malgrat això, vam poder gaudir de moltes actuacions, als escenaris principals i també als més petits.
Maria Jaume, Yaunest i Massaviu: les perles amagades del festival
La mallorquina Maria Jaume va ser l’encarregada d’inaugurar el festival d’aquest any. Va actuar a l’escenari La Cova davant d’un públic força reduït i més aviat tímid. Així i tot, se’l veia gaudir amb les melodies tranquil·les de l’artista i la seva banda que, per cert, tenien un so impecable. La cantant va interpretar temes del seu últim àlbum i també va presentar el senzill recentment publicat ‘Lo Que Romp Es Coret’. La seva actuació va acabar amb un dels seus temes més coneguts, ‘Me desplom’. Una energia perfecta per començar un dia de festival.
Com un rellotge, en acabar l’actuació de Maria Jaume començava la de Yaunest a l’escenari La Cabana, just al costat. El jove empordanès va debutar fa només un any amb l’EP “Wonder Room”, que es mou entre l’electrònica i el beat, molt ben portat al directe. Un problema tècnic va fer perillar l’actuació, i és que a mitja cançó, la seva guitarra va fallar i va haver d’acabar-la sense. “Se m’ha mort la guitarra”, va confessar en un estat perceptible de frustració. Després d’arreglar-ho com va poder amb el seu equip, el concert va seguir amb normalitat.
Mentre a un dels escenaris principals hi actuava Núria Graham, a La Cova hi tornava a començar la música amb Massaviu. També amb algun problema tècnic que els va fer estar una mica descol·locats durant els primers temes, van fer un repàs dels seus dos últims àlbums. A més, van presentar cançons del disc que veurà la llum després de l’estiu que, com van explicar, és l’època de l’any que més els inspira per compondre.
Henrio i Whitney: una bona dosi de folk
Un altre cop des de La Cabana, l’igualadí Enric Verdaguer, Henrio en el seu actual projecte musical, transmetia una pau i una tranquil·litat indescriptibles amb la seva guitarra acústica. Va presentar l’àlbum “Somewhere, Sometimes”, inspirat per la nostàlgia de la seva estada a Liverpool i amb un gran component de folk. A poques cançons d’acabar el seu concert començaven a caure gotes, i tot i mullar-se els instruments i l’escenari, va tenir temps d’interpretar l’últim tema i acomiadar-se a correcuita.
A l’escenari principal Estrella Damm hi actuava, just després, la banda nord-americana Whitney. Per a nosaltres va ser un gran descobriment, ja que sense conèixer-ne res, vam gaudir de la qualitat de les seves cançons i de la seva interpretació en directe, amb un so i una conjunció de tots els instruments realment bons. Whitney són música indie en estat pur, i generen molt bones sensacions en el públic.
Julieta Venegas i La Casa Azul: els plats forts del dia
Durant els últims rajos de sol, Julieta Venegas actuava a l’escenari principal, repassant els èxits de la seva carrera i també presentant el seu darrer àlbum, “Tu Historia”. I ho feia amb una gran interacció amb el públic. Mentre cantava els primers versos de ‘Brillaremos’, es va adonar que la gent no la sentia —era cert, inclús quan parlava costava entendre-la— i va aturar la cançó per igualar el volum. Durant la majoria de l’actuació, més enllà de les primeres files, l’ambient era bastant distès i la gent no parava especial atenció a la cantant. Amb ‘Limón y sal’ i ‘Me Voy’, però, va aconseguir que tothom present cantés a ple pulmó. I amb ‘El presente’, que va posar fi al concert, va deixar a tothom ballant a ritme de ranxera.
La cirereta del pastís la van posar La Casa Azul. El seu concert va ser el que més va fer vibrar els assistents del Vida. Amb el seu so característic que barreja l’electrònica amb el disco i el funk, junt amb la seva posada en escena d’estil futurista, van oferir un show increïble. Amb un inici explosiu de ‘No Hay Futuro’, amb confeti inclòs, el públic va començar a saltar des del primer moment. S’ha de dir que, si el concert hagués durat mitja hora menys, hauria sigut més amè. En un festival, molt del públic no és fan del grup, i una hora i mitja amb temes molt semblant entre si pot fer-se cansat. Això sí, va valdre la pena per escoltar ‘Podría Ser Peor’ i ‘La Revolución Sexual’ en directe.
Entrevistes
Durant el festival vam poder conversar una estona amb Habla de Mí en Presente i amb Massaviu.
