Aquest divendres la formació britànica White Lies actua a la 2 de l’Apolo on presentarà el disc “As I try not to fall apart“, el seu sisè treball, d’una banda que va començar la seva carrera amb el disc “To Lose My Life” l’any 2009.
No hem volgut perdre l’oportunitat de parlar amb en Charles Cave, el baixista del grup, que ens ha atès i ha respost les nostres preguntes:
El pròxim 13 de maig actuareu a Barcelona presentant l’àlbum ‘As I try not to fall apart’. Què volíeu explicar amb aquestes cançons noves?
Bé, realment mai voldria intentar explicar alguna cosa amb una cançó. Penso que això suggeriria que hi ha una manera “correcta” d’interpretar-les, i el que és meravellós sobre escriure cançons és el canvi natural en els sentiments i pensaments que li has donat quan s’estén entre els oients. Les seves pròpies experiències dicten la manera com la cançó connecta amb ells. Però realment penso que és un àlbum sobre fragilitat; i un intent de celebrar-la – la qual cosa no és fàcil.
El nou àlbum és més llarg que els altres, però encara esteu creant cançons que s’enganxen. Heu trobat la fórmula de crear cançons perfectes, o simplement improviseu per sorprendre els vostres seguidors?
Si hi hagués una fórmula trauríem àlbums més sovint! Mai es fa més fàcil escriure cançons. En realitat és més difícil, perquè en tens més amb les quals comparar la nova. La melodia és molt important per nosaltres, és per això que moltes de les nostres cançons acaben atrapant tant. Penso que la idea de la melodia que enganxa és en realitat una melodia que troba l’oient a mig camí… les primeres notes d’una melodia suggereixen a l’oient quines notes poden seguir. Per nosaltres, escriure cançons és encara com caminar en la foscor a través d’un bri de llum. T’acostumes més a la foscor, però mai es fa més fosc.
Us vam conèixer el 2009 amb un àlbum que va guanyar popularitat ràpidament. Com us veieu després de 13 anys? Com ha canviat White Lies?
Bé, érem joves. Teníem 19 anys diria. Així que per suposat que hem crescut una mica, però no molt! Encara som molt ximples, i passem gran part del nostre temps lliure en el tour fent el burro i rient. Crec que tenim una millor comprensió de les nostres habilitats, i som millors músics ara, això per suposat.
És impressionat com ha canviat la indústria musical en aquests últims tretze anys… Ara sembla que el reggaeton és el gènere més popular, i rock l’oposat. Heu pensat mai en fer una cançó d’aquest estil?
Estem oberts a tot allò que ens emociona quan estem treballant. Però mai provaríem un estil de manera deliberada NOMÉS perquè es popular en el moment.
Com esteu vivint aquesta gira musical després de la pandèmia Covid? Estàveu emocionats de tornar a actuar? Com és tornar a viatjar i visitar totes les ciutats?
Hem escollit un moment increïble per anar de gira. Tot i que hi havia una mica d’ansietat al voltant de les restriccions COVID abans de començar, ara ens adonem que Europa està molt preparada per música en viu altra vegada. Les audiències han estat realment increïbles – alguns dels millors shows de la nostra carrera. La gent està realment feliç de veure’ns altra vegada, ho pots veure a les cares de la multitud. Crec que els proper mesos milers de grups estaran de gira i no estic segur que hi hagi la mateixa eufòria.
En el moment que plantegeu la gira, vau escollir un destí en específic? Si la resposta és sí, teniu alguna ciutat especial pel públic o la gent, etc.?
Tenim algunes ciutats en les que actuem sense dubtar: Amsterdam, Berlín, Praga, Varsòvia… i moltes més. Però sent sincers, és molt emocionant que aquesta vegada tenim més concerts a França, Itàlia, Espanya…
Quines cançons són imprescindibles de cantar als vostres concerts?
Death, Bigger Than Us, To Lose My Life, Tokyo… si, però n’hi ha moltes més també.
Podríeu dir-nos quin grup escolliríeu per compartir escenari? Possiblement per la similitud dels vostres estils?
Seria genial coincidir amb The Killers altra vegada 😊
