El 12 de juliol de 2019, just d’aquí a un mes, les portes del Circuit de Barcelona-Catalunya de Montmeló s’havien d’obrir per rebre els assistents del Doctor Music Festival (la fallida) Reincarnation Edition. El 12 de juliol de 1996, fa 22 anys, s’iniciava aquest festival però en unes condicions ben diferents a Escalarre, un poblet de les Valls d’Àneu que es proclamava com “la Meca del rock al sud d’Europa” i situava aquesta localitat com un referent internacional.
La setmana següent els diaris omplien les pàgines amb titulars poc menys que entusiastes: “El Woodstock del Pirineu” o “Vall d’estrelles”. I, evidentment, es convertia en l’evolució moderna de mítics festivals rurals com Woodstock o Canet, però ben poc en queda d’aquests referents a l’edició d’enguany. El 1996 el Doctor Music Festival s’erigia setmana rere setmana en una població de 20 habitants i 100 hectàrees d’extensió.
En aquella ocasió els grups ecologistes de les comarques de Lleida, després de mirar-se amb reticències el projecte, un mes abans del festival van arribar a un pacte amb l’organització sobre les mesures de precaució necessàries per a la protecció del medi ambient durant el festival. L’acord incloïa temes vinculats amb l’impacte acústic, la racionalització de l’aigua i la minimització de residus. Una posició força allunyada de l’intercanvi de retrets i l’hostilitats que s’ha fet manifesta durant aquest últim any.
Elements tan obvis com un espai de Chill Out es convertien en tota una novetat, a més, els assistents podien gaudir de teatre en viu, circ, esports d’aventura i una zona de mercat i de restaurants. Fins i tot, podíem trobar la “Carpa Virtual”, un espai amb una descripció que avui en dia ens semblaria completament inversemblant: “una carpa amb ordinadors connectats a Internet a disposició dels intrèpids navegants informàtics, que comptaran amb l’assessorament d’experts cibernautes”. Sembla que no hagin passat ni quatre dies o sembla que hagi passat una eternitat, això tant se val perquè la productora s’havia entestat a recuperar l’essència d’un festival que, com tantes coses, ha sigut derrotat contra el pas del temps i les circumstàncies actuals l’han dut a la cancel·lació.
Neo Sala creava un festival amb “una programació regida per criteris artístics i no comercials en què el principal protagonista sigui la música”. Així ho va fer, va reunir més de 70 grups per omplir 85 hores de música que sonarien per 150.000 W.
Si un nom va destacar per sobre de la resta, aquest és David Bowie, la gran estrella del rock, tan desitjada per l’organització del festival en la tercera visita a Catalunya per oferir un espectacle memorable. Lou Reed, sí, també formava part d’aquest cartell estelar i, com una bona estrella, arribava a la vall amb un helicòpter que s’aturaria al jardí del seu hotel. El fundador de la Velvet Underground es va presentar com la veu de l’experiència, eternament incombustible es va consagrar en una posició privilegiada en la història del rock. Gairebé tocant els cinquanta, Patti Smith tornava després de vuit anys de silenci. També et podies trobar uns joves i reconeguts Massive Attack, els Blur en el seu esclat de popularitat, el rock dur de The Mission, el quintet californià Bad Religion o “el Padrí del Punk”, Iggy Pop. Com en l’edició d’enguany no hi van faltar una mostra de grups referents del panorama musical català; Ja T’ho Diré, Dr. Calypso, Pau Riba i Albert Pla, –incansablement naïf- aquest últim també formava part de l’edició d’enguany.
Indubtablement, la primera edició del Doctor Músic el va convertir en un festival de referència, tres dies per emmarcar en el record. Les xifres van ser astronòmiques: un pressupost de 400 milions de pessetes, 27.000 assistents, 35.000 litres de cervesa, 10.000 tasses de cafè, 40 litres de refrescos i aigua, 6.000 quilos de gel, 500 pollastres i 1.000 entrepans. Tot i això, la falta de previsió i desconeixement la primera edició va tancar amb un dèficit de gairebé 50 milions (de pessetes). El 1996 el van seguir les edicions de 1997 i 1998 amb un creixement controlat i mantenint la ubicació a Escalarre amb un format molt semblant. El desplaçament a terres asturianes (La Morgal) en l’edició del 2000 es va produir la dissolució i en l’edició del 2019 l’allunyament de l’origen, d’Escalarre, també ha fet refredar les esperances que hi havia en el festival.
Lluny d’aquests records, aquest any el Doctor Music pretenia canviar els decibels dels motors de cotxes i motos per freqüències més agradables, i els camps enfangats per rastres de goma de pneumàtics sobre l’asfalt. En aquest entorn es fa molt difícil situar la Vaca, que es va convertir en la insígnia del festival, però l’entorn no ha canviat tant i el públic del Doctor (majoritàriament format per nostàlgics de la primera edició) no ha rebut amb bons ulls la reubicació del festival, ara a anys llum d’aquell pioner i innovador festival que revolucionava l’Espanya de finals del segle XX.
Els temps han canviat i festivals com el Cruïlla o el Sonar han agafat molta volada i s’han convertit en autèntics imants d’artistes internacionals. I no, avui en dia tampoc és cap novetat crear un macrofestival “eco-friendly“, a l’aire lliure i venent un contacte amb la natura; els festivals (o cicles de música) són com les fires medievals, sembla que cada poble n’ha de tenir una. El que està molt clar és que tots aquests festivals beuen i han begut del Doctor Music i són una evolució (cadascun potenciant algun aspecte en concret) d’aquella edició del 1996 que marcaria un abans i un després a l’hora de consumir música en directe i -sense grans pretensions- ens convertiria en terra de festivals ambiciosos.
