Aquest dimarts era la primera vegada que Yungblud actuava a Barcelona i es notava en l’ambient. Deu minuts abans de les 9 la sala Razzmatazz estava plena a vessar i tothom cridava davant de qualsevol moviment que hi havia sobre l’escenari, ja fos per l’aparició d’algun tècnic de llums, per les proves de so o perquè es movia la cortina.

Amb certa puntualitat britànica ha començat un concert on han predominat els crits, els salts, els mòbils i un karaoke constant durant els gairebé 90 minuts que ha durat el concert.

Dominic Harrison (Yungblud) és tot un ídol de masses per les seves lletres, on no dubta de fer crítica social a tot el que li sembla, rebent sempre molt de suport per la valentia que molts altres no s’atreveixen a proclamar als quatre vents.

- Publicitat -

Només té dos treballs al mercat, tot i que ja ha explicat que n’està preparant un altre, del qual n’hem pogut escoltar ‘The Funeral‘, una de les seves darreres produccions.

El concert no ha tingut cap moment baix, en tot moment s’ha mantingut en gran nivell, recolzat per un públic que ho ha donat absolutament tot i que venia carregat amb banderes, pancartes i fins i tot uns sostenidors que li han llençat al músic.

La nit ha començat amb ‘strawberry lipstick‘, seguint amb ‘parents’ (en un dels moments més aclamats de la vetllada), per continuar amb ‘superdeadfriends’ i abans de fer sonar la recent ‘The Funeral‘.

Un altre dels moments on públic i artista han semblat un de sol ha estat amb ‘I Love You, Will You Marry Me‘. Tampoc han faltat ‘weird!’, ‘mars’ o ‘fleabag’ on ha pujat un noi del públic a tocar a sobre de l’escenari, confirmant encara més aquesta suma entre cantant i seguidors.

Amb ‘Kill somebody‘ s’ha viscut un altre dels moments claus de la nit, amb moments de pell de gallina, veient la bona química entre tot el públic i l’artista. Moments que no oblidarem!

La versió del tema del seu amic Machine Gun Kelly ‘I Think I’m OKAY‘ ha reblat el concert abans dels bisos amb ‘braindead!’, ‘god save me, but don’t drown me out‘ i la festa final amb ‘Machine Gun (F**k the NRA)‘, un dels èxits del seu primer disc.

Estem al davant d’un artista que ho dona tot a sobre l’escenari, que interactua amb els seus seguidors i que té una veu que atrapa. No es pot demanar molt més. Bé, sí. Que torni a Barcelona i que no haguem d’esperar molt.